menú

L'atzavara i el ratpenat: No necessito conquerir un lloc, necessito conquerir-te a tu

Agave desmettiana and bats. Per Marlon Machado. Sota llicència de Creative Commons. Si mireu amb cura podreu veure com la llengua del ratpenat s'introdueix dins la flor.

Imagineu-vos morir per esgotament sexual. No, no es tracta del tràgic –i plaent– desenllaç d'una nit boja. Portes tota la teva vida preparant-te per això, creixent, emmagatzemant nutrients, esperant l'any en què tot surti bé per poder col·locar una vistosa senyal de fins a deu metres d'alçada que digui "Ei! tu! Vine aquí, estic llest ". Així és la vida de les atzavares. Després de diversos anys, de cop, fan créixer una tija diverses vegades més gran que elles per tal que els seus cortesans, els ratpenats, puguin visitar les flors que s'obren a la punta superior i pol·linitzar-les. Els ratpenats també reben un benefici. En les flors de les atzavares hi ha un oasi en el desert: el nèctar i el pol·len de les flors.

Les històries de les atzavares i els ratpenats s'entrellacen. Un depèn de l'altre per reproduir-se i l'altre depèn de l'un per menjar. No es tracta de qualsevol pol·linitzador, ni de qualsevol menjar. Els ratpenats poden recórrer grans distàncies i visitar moltes plantes cada nit, a més de poder carregar una alta quantitat de pol·len, fent la pol·linització efectiva. El nèctar i el pol·len de les atzavares conté una gran quantitat de proteïnes i aminoàcids essencials per als ratpenats, que els permet alimentar-se exclusivament d'aquest menjar que l'atzavara els proporciona.

Però aquest preuat nèctar no és un tresor exclusiu dels ratpenats. Sembla ser que algunes espècies d'atzavara, aquelles que no tenen ramificacions en la flor, son pol·linitzades principalment per alguns visitants diürns –com ara insectes i colibrís–, i no pels mamífers voladors.

Mentre estudiaven les atzavares de l'estat d'Hidalgo, a Mèxic, el Dr. Luis Eguiarte, de l'Institut d'Ecologia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), i el seu grup de recerca, van sentir la curiositat de saber qui i quantes vegades pol·linitzen aquestes atzavares, anomenades “magueyes espigados”. Roberto Trejo, un dels seus estudiants, ens explica: "vam enregistrar les inflorescències durant 24 hores continuades i vam comptar quants visitants diürns i quants de nocturns hi arribaven. De treballs anteriors ja sabíem que la producció màxima de nèctar es produeix durant la nit. Això ens va permetre comprovar que els ratpenats són els que realment fan el paper de pol·linitzadors primaris en aquestes espècies, igual que en les espècies d'atzavara paniculades –amb ramificació en la seva inflorescència ". Allò que Eguiarte i el seu equip van trobar no només significava que el ratpenat nectarívor –del qual hi ha almenys 30 espècies– era el pol·linitzador preferit de les atzavares, sinó que també era una pista que feia pensar que llur relació és de veritat quelcom d'especial.

Hi ha altres pistes que ens porten pel mateix camí, adaptacions que tenen els ratpenats nectarívors per treure el major profit de la seva relació amb les atzavares. Roberto ens les descriu així: "Hi ha dos tipus de ratpenats nectarívors, els que tenen, a la llengua, papil·les en forma de raspall que, per capil·laritat, permeten que el nèctar s'hi quedi encallat i així el poden consumir" –aquest tipus de llengua és única entre els animals– "i un altre grup que utilitza la llargària de la seva llengua i l’enrotlla i, per succió, transporta el nèctar a l'estómac".

Les atzavares són plantes de fulles carnoses que són utilitzades per obtenir fibres, per extreure'n l'aiguamel que es fermenta i es transforma en pulque, o per a l'elaboració del tequila i el mezcal. D'esquerra a dreta i de dalt a baix es mostren a la figura les espècies: *Agave tequilana* o blau, del qual s'obté el tequila; *A. americana* o *maguey*, la primera atzavara coneguda a Europa; *A. americana var. oaxacensis*, o *teometl* –utilitzat per a l'elaboració del mescal–; *A. angustifolia*, ancestre de l'atzavara blava; *A. karwinskii* o *madrecuixe*, propi de les zones més àrides del sud de Mèxic; *A. durangensis* o cendrós, utilitzat en l'elaboració de *pulque* i de mescal; *A. lophanta* o lechuguilla que té un alt nivell de sucre; *A. cupreata* o *papalometl*, de gust dolç i fort; *A. potatorum* o *tobala*, molt apreciat a Oaxaca pel sabor que dóna als mescals que se'n fan. Aquesta és només una petita mostra de les diferents espècies d'atzavara. Dades i imatges de la CONABIO (Comisión Nacional para el Conocimiento y Uso de la Biodiversidad).

Les manetes de l'evolució

Per conèixer com d'especial és la relació entre atzavares i ratpenats, el grup del Dr. Eguiarte havia d’endinsar-se en la història evolutiva tant de les atzavares com dels ratpenats. Sabien que les atzavares són un gènere amb 208 espècies. Per a la família a la qual pertanyen, 208 espècies representa una gran diversitat: les atzavares representen el 72% de les espècies de la seva família. Hi ha dues explicacions possibles d'aquest fet: o les atzavares són un gènere antic, que ha viscut el temps suficient per anar acumulant espècies una a una, o és un gènere jove en el qual van sorgir moltes espècies gairebé al mateix temps.

Per poder resoldre aquesta dicotomia, l'equip de recerca va decidir llegir l'ADN de diferents espècies d'atzavara. Però l'ADN té més d'una manera de llegir-se: o com a seqüències de gens que es tradueixen en proteïnes, o també es pot llegir com un rellotge. Les mutacions, que es van fixant en certes zones d’aquesta molècula, apareixen amb una certa periodicitat. Cada nova mutació va girant la maneta diversos milers o milions d'anys segons sigui el cas. Només cal saber calibrar el rellotge per tal que, en comptar mutacions, puguem comptar el temps.

Analitzant els resultats, l'equip de Luis Eguiarte descobrí que el rellotge de les atzavares va començar a córrer fa una mica més de dotze milions d'anys. Hom podria pensar que és molt de temps però, en termes de formar espècies, és realment molt poc. Les atzavares són un gènere jove i, quan va sorgir, ràpidament va formar moltes espècies diferents. Els evolucionistes anomenen aquest fenomen –moltes espècies noves en un temps curt– una radiació adaptativa i és senyal clar d'una cosa: les atzavares van trobar un nínxol sense colonitzar, un recurs en el seu medi ambient que ningú més havia explotat, i en no tenir competència, van poder explorar diferents formes de beneficiar-se d'aquest recurs, diferents espècies.

Dues atzavares en flor, amb ramificacions de la tija. Fotografia de l'esquerra per Jeroen. Fotografia de la dreta per Jason Corneveaux. Amb llicencia Creative Commons.

Quin era aquest recurs? Tenia alguna cosa a veure amb els ratpenats? Era hora de conèixer la història evolutiva dels ratpenats nectarívors. Sense comptar amb tantes espècies com les atzavares, els ratpenats també presenten variació. Així que, seguint el mateix procediment que amb les atzavares, el Dr. Eguiarte i el seu equip van analitzar el rellotge dels ratpenats i van llegir el temps que portava girant: 12.3 milions d'anys. Gairebé el mateix que el rellotge de l'atzavara, i també presentava una radiació adaptativa! Aquestes històries són reflex una de l'altra.

Llavors, quin avantatge descobriren, al mateix temps, les atzavares i els ratspenats, que els va permetre créixer de manera desproporcionada? Es descobriren a ells mateixos. Les atzavares van descobrir els ratpenats com a pol·linitzadors i els ratpenats van descobrir les atzavares com a font d'aliment.

El meu major avantatge ets tu

Com va succeir tot això? L'ancestre de les atzavares era pol·linitzat per insectes. Això significa que, normalment, tenia insectes al seu voltant. L'ancestre dels ratpenats nectarívors menjava insectes. Comenceu a notar cap a on va tot plegat? Els ratpenats van començar a visitar els ancestres de les atzavares per menjar els insectes que s'apropessin, apropant-se cada vegada més ells mateixos a la flor.

Cada vegada més. Fins que van decidir provar el nèctar. Però no solament van provar el nèctar d'una planta, sinó de diverses, emportant-se també el pol·len i començant a fer el paper de pol·linitzador.

Els ratpenats podien portar més pol·len i visitar més plantes que els insectes, així que aquelles plantes que poguessin atreure més ratpenats que insectes tindrien un avantatge. Com atreure ratpenats? Els ancestres de les atzavares van patir canvis que van ser després seleccionats pels ratpenats. La olor de les flors va canviar a una olor més semblant al mesc. L'alçada a la que es formaven les flors va augmentar –per tal que els ratpenats no haguessin de baixar fins a terra–, i es va aconseguir produir pol·len i nèctar amb les qualitats suficients perquè els ratpenats abandonessin els insectes.

Així, els ratpenats van començar a visitar, cada vegada més, les flors de les atzavares, i ,cada vegada més flors per nit. Això últim és fàcil de dir, però per a les atzavares representa un enorme esforç. Tornem a l'esgotament sexual; no només és generar una tija de diversos metres d'alçada, és omplir-la d’un nèctar que pretén ser l'única font d'aliment d'un mamífer volador. Les atzavares destinen tants recursos en fer créixer aquest senyal i atraure la major quantitat de ratpenats possible per assegurar la seva pròpia reproducció, que després moren.

La història dels ratpenats nectarívors i de les atzavares va sorgir en un mateix moment i porta milions d'anys entrellaçada. Si en perdem un és molt probable que els perdem tots dos. Les poblacions de ratpenats s'han estat empetitint a causa de la pèrdua dels seus hàbitats i la cada vegada més creixent indústria del mezcal també ha delmat les poblacions d’atzavares. Si no anem amb compte podríem perdre aquests dos éssers, la història dels quals sembla que no es pot escriure separadament. El treball de Luis Eguiarte i diversos altres investigadors a Mèxic ens estan ajudant a entendre millor els ratpenats i les atzavares i a que els puguem protegir d’una millor manera.

Ratpenat pol·linitzador. Fotografia d'National Park Service

Referències