menú

Donació d'òrgans: mites i realitats

Moltes persones que pateixen d'un dany irreversible en un òrgan tenen, com a única alternativa per sobreviure o millorar llur qualitat de vida, la de rebre un trasplantament d'òrgan. El trasplantament d'òrgans consisteix a canviar un òrgan o teixit que no funciona correctament per un altre sa que és extret d'un donador.

Malhauradament, hi ha una severa insuficiència d'òrgans per a trasplantar. Poden passar anys abans que un pacient pugui rebre l'òrgan que necessita, i molts moren sense haber pogut rebre'l. Segons dades de 2015, s'estima que es cobreix només el 10% de la necessitat mundial de trasplantaments3.

Per augmentar el nombre de trasplantaments d'òrgans cal que hi hagi més persones que donin els seus òrgans en morir, ja que hi ha òrgans i teixits que no es poden donar en vida. El present article està enfocat a la donació d'òrgans post mortem.

La taxa de donació post mortem varia segons el país. Les causes d'aquesta variació són les diferències religioses, culturals, jurídiques, i d'acompliment de les normes sanitàries. El següent mapa mostra la classificació dels països, dels quals es tenen dades oficials del 2015, segons el nombre de donadors post mortem per cada milió d'habitants (ppm). Com es pot observar, la taxa de donació no depèn, en general, del desenvolupament econòmic dels països ni tampoc de la zona geogràfica. Espanya, per exemple, ha estat el líder mundial des de la dècada dels 90s, tot i que no és el país més desenvolupat a nivell econòmic.

Dades de l'Observatori Mundial de Donació i Trasplantaments1. Les xifres s'expressen en nombre de donants per milió d'habitants (ppm). El 2015 es van realitzar 119,873 trasplantaments a nivell mundial, el que representa un augment del 1,65% respecte a l'any anterior; aquests trasplantaments van ser possibles gràcies a 27,397 donadors3.

Com funciona la donació d'òrgans?

Per declarar medicament que una persona ha mort, aquesta ha de presentar o bé atur cardiorespiratori o bé mort cerebral (és a dir, la pèrdua completa i irreversible de la funció cerebral); aquesta última permet la donació de més òrgans, com es mostra en la següent il·lustració.

Teixits i òrgans que poden ser donats per a trasplantament d'una persona que ha mort per mort cerebral o per atac cardio-respiratori. L'atur cardiorespiratori pot ocórrer per atac cardíac, hipotèrmia profunda, xoc, traumatisme al cap, electrocució, hemorràgies severes, o deshidratació; mentre que la mort cerebral s'origina a partir de traumatisme cranial o accident cerebrovascular. Hi ha moltes més donacions per mort cerebral que per atur cardio-respiratori. Per exemple, dades oficials del 2015 mostren que, a Espanya, hi va haver 6.8 donacions per milió d'habitants (ppm) per atur cardio-respiratori, i 33.4 per mort cerebral; a Malàisia -que ocupa l'últim lloc dels països que compten amb registres-, no hi va haver cap donació per atur cardio-respiratori i hi va haver 1 ppm per mort cerebral1.

En tots dos casos, la mort ha d'ocórrer en un hospital que compti amb l'equip necessari per preservar els òrgans (mantenir-los en hipotèrmia i administrant potassi), i realitzar la valoració pertinent perquè l'equip mèdic pugui dictaminar si el difunt pot o no ser donador. Hi ha un límit de temps perquè els òrgans es puguin preservar abans del trasplantament, que varia d'acord a l'òrgan o teixit en qüestió (des de hores fins a dies).

A Espanya, els criteris que regulen el procés de donació-trasplantament d'un òrgan o teixit són de tres tipus: clínics, d'equitat i territorials. Els principals criteris clínics són la compatibilitat donant-receptor i la gravetat del pacient que serà el receptor; a més hi ha certes contraindicacions del possible donador com el fet de tenir VIH, presentar factors de risc per VIH o neoplàsia (càncer) actual o recent, entre d'altres patiments. El criteri d'equitat es refereix al fet que totes les persones tenen el mateix dret i possibilitats de rebre un trasplantament. I el criteri territorial té com a objectiu reduir el temps entre l'extracció de l'òrgan i la seva implantació, i estableix que el receptor s'ha de trobar en la mateixa àrea geogràfica que el donador2.

Perquè un possible donador doni testimoni de la seva voluntat, és convenient que signi una targeta de donador. No obstant això, aquesta no té valor legal i en arribar el moment de la donació, la família ha d'autoritzar l'extracció d'òrgans signant un consentiment legal. Per això és important que les persones que volen ser donadores parlin d'aquest tema amb llurs familiars, ja que si la família no accepta la donació, aquesta no es durà a terme tot i que el recentment mort tingui la seva targeta de donador.

Per quina raó les persones no volen donar llurs òrgans?

A partir d'investigacions realitzades en diferents parts del món s'han pogut assenyalar algunes raons per les quals les persones no estan disposades a ser donadores. A continuació presentem una llista de les principals raons reportades. S'ha de tenir en compte que n'hi ha que són més freqüents en algunes cultures que en d'altres.

  1. La creença que algunes religions desaproven la donació d'òrgans4. En realitat, cap religió la prohibeix formalment5. No obstant això, algunes persones religioses poden ser reticents a ser donadores a causa d'una mala interpretació dels seus dogmes particulars. D'altra banda, algunes religions tenen diferents branques de pensament la qual cosa condueix a discussions sobre la pertinència de la donació d'òrgans.

  2. La creença que l'edat és un factor limitant per a la donació6. Aquesta idea està molt estesa, però la donació d'òrgans és possible i útil independentment de l'edat (per bé que hi ha algunes limitacions segons els òrgans). De fet, a Espanya, més del 50% de les persones que van ser donadores el 2014 eren adults majors7.

  3. La idea que la donació implica mutilació o desfiguració i que el cos ha de romandre intacte després de la mort8,9. La idea que el cos ha de romandre intacte després de la mort està relacionat amb alguns rituals. De fet, estudis recents realitzats entre joves xinesos10 i indis d'Amèrica del Nord11 mostren que molts sí que volen donar llurs òrgans, però tenen certa reticència a causa de les seves creences tradicionals que tenen a veure amb la importància de mantenir la integritat del cos. En aquest sentit val la pena esmentar que el procediment d'extracció d'òrgans per a trasplantament es porta a terme amb incisions estètiques, i el cos es lliura als familiars en condicions adequades per a realitzar qualsevol ritual que desitgin.

  4. La desconfiança en el maneig del procés de trasplantaments d'òrgans6. Aquesta desconfiança es relaciona amb la negligència mèdica o la corrupció. Fins i tot hi ha persones que són reticents a ser donadores pel temor al tràfic d'òrgans, que representaria la corrupció extrema12. No és l'objectiu d'aquest article discutir sobre el tràfic d'òrgans, però el que sí és important esmentar és que aquest és independent del desig que algú vulgui o no esdevenir donador.

  5. La creença que la donació es porta a terme abans de la mort perquè es considera que la mort cerebral no és realment mort13. En general, les persones confonen la mort cerebral amb un estat vegetatiu o coma (durant el coma una persona té dany cerebral sever però encara té signes d'activitat neurològica, mentre que quan es diagnostica mort cerebral no hi ha activitat neurològica).

Il·lustació feta per Klifton Kleinmann.

Quan la voluntat i els fets no coincideixen

En diverses enquestes realitzades en diferents parts del món, on es preguntava a les persones si estan disposades a donar els seus òrgans després de la mort, s'ha trobat que la majoria sí que estan disposades9,14,entre d'altres. No obstant això, el fet d'estar d'acord en donar òrgans no necessàriament implica que la donació es durà a terme, ja que hi ha circumstàncies que la dificulten, com ara:

a) si una persona mor fora d'un hospital que compti amb personal capacitat i la infraestructura necessària per dur a terme el procés de donació; b) si hi ha raons mèdiques que impedeixin la donació, tal com s'ha descrit al començament d'aquest article; i c) si la família no autoritza la donació, el que podria ser degut a la falta de comunicació sobre el tema entre el pacient i els seus familiars. En altres casos, resulta difícil per a la família d'algú que acaba de morir prendre decisions delicades en el moment precís en el qual la donació és viable; en altres ocasions la família no està d'acord amb la donació, tot i que el mort sí que hagués volgut ser donador.

Un altre aspecte que podria explicar l'aparent contradicció entre l'alt percentatge de persones disposades a donar i la insuficiència d'òrgans, és que quan es porta a terme una enquesta formal, és comú que l'enquestat tendeixi a donar respostes socialment "acceptades". En aquest cas, la donació representa un acte caritatiu i, per tant, manifestar estar a favor de la donació d'òrgans pot ser considerat com la resposta millor vista.

Reflexions finals

Els prejudicis, la manca de coneixements i la desconfiança són barreres que obstaculitzen la donació d'òrgans. Poden passar anys abans que aquests problemes no se solucionin, però és moment de començar. Hi ha experiències com ara el cas d'Espanya, on el govern ha fet esforços per incrementar la taxa de donació d'òrgans i de trasplantaments amb resultats encoratjadors. De 1989 a 2015 es va incrementar en aquest país la taxa de donadors de 14.3 a 40.2 ppm.

Com a resultat de l'èxit del model espanyol, aquest s'ha replicat en diversos països com Portugal, Croàcia, Bèlgica, Itàlia, França, i alguns països d'Amèrica Llatina, i com a conseqüència, s'han incrementat també les taxes de donació en aquests països7 .

Part de l'èxit del model espanyol radica en haver aconseguit que l'Estat s'involucrés en la gestió de donació i trasplantaments d'òrgans. Anteriorment aquesta gestió era realitzada per organitzacions no governamentals o de voluntariat, però ara el Ministeri de Sanitat hi intervé permetent així de disposar d'un sistema públic que beneficia tota la població.

És important assenyalar que és indispensable el treball d'equips multidisciplinaris que coordinin totes les activitats de la donació i del trasplantament, ja que aquests processos tenen implicacions mèdiques, socials, psicològiques, ètiques i legals.

L'Organització Nacional de Trasplantaments d'Espanya (ONT) fa diverses recomanacions sobre la composició de l'equip de coordinació hospitalària, sobre el perfil idoni del coordinador hospitalari de trasplantaments, sobre com millorar l'efectivitat en la derivació i en el maneig del possible donador a les unitats de vigilància intensiva, i sobre com millorar l'efectivitat en l'obtenció del consentiment a la donació15. És a dir, el coordinador hospitalari de trasplantaments ha d'estar capacitat per detectar donants, abordar a la família, comptar amb les estratègies necessàries per brindar una adequada orientació a la família, i fer el necessari perquè la donació s'aconsegueixi. És evident doncs que l'actuació del coordinador és una de les claus de la fortalesa del sistema espanyol.

Referències


  1. Council of Europe. International figures on donation and transplantation 2015. Newsletter Trasplant. 2016;21:3-61. 

  2. Organización Nacional de Trasplantes. Trasplantes. s/f. In http://www.ont.es/informacion/Paginas/Trasplante.aspx. Accessed 28 Feb 2017. 

  3. El mundo. España, líder mundial en trasplantes por 24° año consecutivo. 2016. In http://www.elmundo.es/salud/2016/08/24/57bc9af722601d2f0a8b4693.html. Accessed 28 Feb 2017. 

  4. Breitkopf, CR. Attitudes, beliefs and behaviors surrounding organ donation among Hispanic women. Curr Opin Organ Tran. 2009;14:191-195. 

  5. Randhawa G, Neuberger J. Role of religion in organ donation- development of the United Kingdom faith and organ donation action plan. Transplant P. 2016;48:689-694. 

  6. Gómez-Rázuri K, Ballena-López J, León-Jiménez F. Mitos sobre la donación de órganos en personal de salud, potenciales receptores y familiares de potenciales donantes de un hospital peruano: estudio cualitativo. Rev Per Med Exp Salud Publica. 2016;33:83-91. 

  7. Sánchez, N. Por qué España es líder mundial de trasplantes. BBC Mundo. 2015. In world http://www.bbc.com/mundo/noticias/2015/05/150505_salud_espana_trasplantes_lb. Accessed 12 Oct 2016 

  8. Bustamante UM, Villareal NP. Motivación a la donación de órganos en Chile. Panorama Socioeconómico. 2008;26:86-97. 

  9. Wong LP. Knowledge, attitudes, practices and behaviors regarding deceased organ donation and transplantation in Malaysia’s multi- ethnic society: a baseline study. Clin Transplant. 2011;25:E22-E31. 

  10. Chen JX, Zhang TM, Lim FL, Wu HC, Lei TF, Yeong PK, Xia SJ. Current knowledge and attitudes about organ donation and transplantation among Chinese university students. Transplant P. 2006;38:2761-2765. 

  11. Jernigan M, Fahrenwald N, Harris R, Tsosie U, Baker LO, Buchwald D. Knowledge, beliefs, and behaviors regarding organ and tissue donation in selected tribal college communities. J Commun Health. 2013;38:734-740. 

  12. Wilczek-Rużyczka E, Milaniak I, Przybyłowski P, Wierzbicki K, Sadowski J. Influence of empathy, beliefs, attitudes, and demographic variables on willingness to donate organs. Transplant P. 2014;46:2505-2508. 

  13. Güden E, Çetinkaya F, Naçar M. Attitudes and behaviors regarding organ donation: a study on officials of religion in Turkey. J Relig Health. 2013;52:439-449. 

  14. Lozano RG, Liberman SS, Ito RM, Andrade PP. Conocimientos y creencias acerca de la donación de órganos y tejidos en la Ciudad de México. Psicología y Salud. 2005;1:77-83. 

  15. Organización Nacional de Trasplantes. Guía de Buenas prácticas en el proceso de la Donación de Órganos. 2012. In http://www.ont.es/publicaciones/Documents/GUIA_BUENAS_PRACTICAS_DONACION_ORGANOS.pdf. Accessed 5 Mar 2017. 

  16. Disseny de les imatges: Omar Efrén Espinosa Morett
    os, còrnia, tendó, vas sanguini, cartílag, cor, fetge, pulmó, runyons