menú

La crisi, calaix de sastre intel·lectual o concepte rigorós?

De la crisi en sentiu a parlar sempre (potser massa), però la majoria de nosaltres som incapaços de donar-ne una definició precisa i encara menys global. A partir de l'any 2008, hi ha hagut nombrosos tractaments molt mediatitzats de la crisi. No ens costarà recordar els grans titulars sobre la crisi de les "subprime", la crisi bancària dels Estats Units i d'Europa, les crisis dels deutes públics de les quals, la més tractada fou la crisi del deute grec. Natacha Ordioni, conferenciant a la Université du Sud Toulon-Var, ha analitzat la utilització del terme "crisi" per la premsa francesa, entre el primer de gener del 2002 i el 30 de novembre del 20101. El seu treball permet constatar un augment constant de la utilització del terme que passa de 45 000 aparicions el 2002 fins a un pic de 195 000 aparicions el 2009, corresponent a un pic de la crisi econòmica (fallides bancàries, increment important dels deutes públics dels països de la zona euro). El seu detallat treball, il·lustrat en forma de gràfics, es pot trobar a internet seguint aquest enllaç.

Il·lustració per Klifton Kleinmann.

Ara bé, aquest èxit del mot no l'ha afavorit pas, i la crisi ha patit més aviat un empobriment conceptual. La crisi és associada, tanmateix, en els discursos mediàtics, a un estat de sofriment, a un canvi que ens fa por. És percebuda com una situació problemàtica, allunyada d'un estat considerat "normal", entre un futur i un passat suposats millors. El predomini de la interpretació econòmica no ha fet sinó reforçar aquesta imatge d'estat anormal, allunyat d'un model virtuós.

Així, cadascú podrà trobar que la crisi té un sentit econòmic, polític, fins i tot un sentit emocional, però serà més difícil trobar-ne un comú a tots aquests àmbits. Tot i així, existeix un corpus de treballs suficientment ampli, realitzat per investigadors de diverses disciplines de ciències humanes i socials, que ens pot permetre explicar globalment el funcionament d'una crisi.

El que pretenem aquí, doncs, no és explicar-vos el que és una crisi per a l'economia, la sociologia o la psicologia, sinó proposar-vos una explicació global, aplicable a totes aquestes disciplines, mitjançant un model del concepte de crisi. En ciències (tan físiques com humanes), aquest plantejament s'anomena modelització.

Un model és una síntesi teòrica que permet tenir en compte el mecanisme precís d'un fenomen (com ara el cicle de l'aigua) o d'un objecte (com ara una cèl·lula en biologia) i la flexibilitat de la qual permet la seva aplicació a una multitud de casos concrets. Aquesta simplificació no constitueix cap problema: són precisament les diferències entre el model i la realitat observada el que permet fer ressaltar les especificitats de l'objecte o del fenomen examinat.

Ja heu tingut l'ocasió de percebre'n algun: per exemple, el model d'una cèl·lula representa la seva composició global, però existeixen cèl·lules vegetals, cèl·lules de la pell, cèl·lules nervioses, que tenen cadascuna característiques específiques. En cada cas, només cal adaptar el model de partida al seu cas específic.

El model que us proposem aquí sobre el concepte de crisi permetrà entendre globalment el seu funcionament teòric, particularment per a les societats humanes (no tractarem les especificitats del concepte en medicina, per exemple).

Petita gènesi del concepte de crisi

Si les utilitzacions contemporànies del terme no permeten precisar-ne el sentit, el seu origen sembla ser més precís i més consensual. S'imposa, per tant, un breu retorn a la historia del terme per entendre sobre què es basen la majoria de les reflexions que vindran sobre el concepte de crisi.

Del seu origen grec krisis, nom derivat del verb krinein, que significa "triar", "separar", "jutjar", deriven tres utilitzacions principals del mot. Primer jurídica: es tracta de discriminar allò que és just d'allò que és injust per tal de fer el millor judici. És l'activitat crítica, l'aposta de la decisió és el resultat d'un esforç d'examinació. La segona utilització ve de la medicina hipocràtica: la crisi correspon a una fase de desequilibri dels humors, és un punt culminant de la malaltia, moment en el què es decideix el seu desenllaç: és el moment crític. No hi ha aquí cap idea d'excepcionalitat, la crisi constitueix una etapa en un procés (la malaltia), els efectes del qual poden ser calculats, si hi ha un bon diagnòstic. L'última utilització és teològica, és la re-apropiació del mot en el moment de l'emergència del cristianisme. La crisi representa, aquí, el judici final, el desenllaç de tota història.

Cadascun d'aquests sentits orientarà l'evolució de l'ús del terme fins a l'època moderna (segles XV-XVIII), quan comença a aparèixer en les llengües nacionals i en l'estudi de camps específics. És per exemple el cas en filosofia política o en filosofia de la història. L'historiador alemany Reinhart Koselleck (1923-2006) va així constatar2 una transposició per analogia del sentit mèdic cap a un sentit polític. En el llenguatge dels segles XVII-XVIII la crisi no remet pas a la irrupció del desordre, sinó a una situació de tensió en les relacions de força entre els Estats, que necessita una bona decisió, i per tant, el bon diagnòstic.

La filosofia de la història, que emergeix a finals del segle XVIII i començament del XIX, dóna un nou aspecte a la crisi: és un període decisiu de la història (un període clau), un esdeveniment únic i singular (però no per això rar), portador de tensions i comprometent el futur (questió de donar pas a un nou ordre). L'enfocament de la filosofia de la història és original ja que inscriu la crisi en una dinàmica temporal: "a les causes constants i regulars del desenvolupament històric de les societats s'hi afegeixen les sacsejades sobtades de les crisis3".

Paral·lelament, l'estudi de les crisis en la història va fer néixer la teoria dels cicles econòmics. Des de llavors, la crisi, tenint data i lloc (sector, país), és la manifestació, en un instant precís, del cicle econòmic d'una degradació significativa de l'activitat (producció, consum, intercanvis, creixement).

Per als sociòlegs, la crisi és un esdeveniment que s'anul·la, en la mesura que les societats es transformen constantment, produint nombrosos desequilibris. De tot això neix la idea de crisi permanent, que afecta tots els dominis i és relacionada amb qualsevol canvi, el tractament de la qual permet a les societats d'evolucionar, de transformar-se. Una crisi permanent no té, llavors, res d'una crisi, no és sinó una part del funcionament de les societats sense tenir cap caràcter excepcional. Per a Natacha Ordioni4, la crisi constitueix un "mite de l'edat d'or", i es percep com "la il·lusió d'una regulació espontània i invisible" que es funda sobre "la hipòtesi d'una "identitat fictícia", passada o futura. I en aquest sentit assenyala un perill de la crisi: jugant amb aquesta "identitat fictícia", pot ser instrumentalitzada per la política. Pot ser instrumentalitzada per allò polític.

Abordar la història de la noció de crisi mostra de quina manera ha declinat a sentits múltiples: cada disciplina se'n ha apropiat el sentit en relació a la seva pròpia especificitat. Aquestes fluctuacions teòriques han contribuït, sobretot, a enterbolir el sentit del terme i a ocultar el seu potencial en l'examen de nombrosos fenòmens.

Per tal d'entendre el funcionament d'una crisi, cal pensar en termes de sistema

Aquest article us ajudarà a comprendre millor el naixement de les crisis i llurs possibles sortides per a les societats humanes, en particular per als sistemes socials. Aquest concepte, desenvolupat l'any 1951 pel sociòleg americà Talcott Parsons a la seva obra The Social System mereixeria per ell mateix un article, però l'objectiu, aquí, és més aviat presentar-vos els elements dels sistemes socials que seran els punts de partida del naixement de les crisis. Efectivament, les crisis poden ser provocades per pertorbacions externes o internes al sistema social, o bé ambdues a la vegada. les pertorbacions externes corresponen, per exemple, a les catàstrofes naturals. Les pertorbacions internes són reveladores de disfuncionalitats que patia el sistema social abans de la crisi. D'aquí l'interès que té conèixer el funcionament general del sistema social.

És important no confondre sistema i organització. Prenguem com a exemple una empresa entre mitjana i gran. L'enfocament de l'organització correspon a observar l'organigrama d'aquesta empresa: l'organigrama ens permet comprendre de quina manera estan organitzats els assalariats segons llurs funcions dins l'empresa que consisteixen en serveis ben definits (la comunicació, la venda, la innovació, etc.) i la relació que s'estableix entre aquests serveis. L'aproximació del sistema consisteix a analitzar aquesta empresa considerant-la un conjunt dinàmic, no pas limitat a la seva estructura administrativa sinó prenent en compte les interaccions que estableixen els individus entre ells dins l'empresa mateixa d'una banda, i fora d'ella de l'altra (amb els clients, el banquer o l'assegurador de l'empresa, per exemple). L'empresa, com a sistema, és una organització oberta i dinàmica, que fa néixer noves interaccions constantment a mesura que desenvolupa la seva activitat. Això no obstant, en la idea de sistema també hi ha la interdependència de les parts entre elles, de les parts amb el tot i del tot amb les parts.

Això vol dir, prenent l'exemple de la nostra empresa, que totes les interaccions produïdes pels individus a l'interior i a l'exterior de l'empresa poden afectar la seva activitat, tant a escala d'un servei determinat com a escala de l'empresa en el seu conjunt. Un canvi massa brutal pot impactar de manera duradora l'organització i la vida de l'empresa. Un sistema implica, per tant, que qualsevol canvi, qualsevol modificació d'una de les seves parts, pot tenir conseqüències a llarg termini sobre el tot del qual formen part, i al revés. Es tracta d'una veritable lògica mecànica, on la disfunció d'un engranatge pot ocasionar la pana de tota la màquina. La lògica esdevé encara més complexa quan hom observa un país per exemple: un país és, en sí mateix, un sistema que conté d'altres sistemes (les administracions públiques, les empreses, els diversos grups socials). La complexitat s'un sistema és, per tant, potencialment infinita en un joc d'imbricacions cada cop més desenvolupades.

El sistema està, per tant, compost d'un conjunt d'elements diversificats i diferenciats, organitzats entre ells en un joc de relacions estructurants. El sistema és el producte d'un equilibri mantingut entre els elements que el componen, cosa que garanteix la seva estabilitat. Dins d'aquest conjunt en evolució constant, les parts del sistema desenvolupen relacions de complementarietat: entre elles i amb el tot que componen. Està establert, igualment, un mecanisme de dominació del tot sobre les parts: l'organització del grup és superior i està per sobre dels individus que la componen. Així, cadascú aplica, quotidianament un conjunt de regles i de reflexos o de principis, tant conscients com inconscients, que permeten mantenir l'estabilitat del sistema del qual formen part.

Ara bé, tot sistema integra elements potencialment desorganitzadors (directament o indirecta i deliberadament o no). El filòsof Edgar Morin5 els va anomenar "antagonismes". Tenint com a finalitat mantenir el seu equilibri, el sistema ha desenvolupat dues estratègies principals per afrontar els antagonismes: pot actuar mitjançant un procediment fixat, immobilitzant els antagonismes (això pot correspondre al reforçament de les estructures policials, de control, de vigilància o de repressió) o per un procediment dinàmic, mobilitzant-los, és a dir, integrant-los al sistema (per exemple, l'escola és una de les millors eines d'integració social, i permet que els individus s'apropiïn i reprodueixin els codis que són partícips del manteniment del sistema social).

El temps de la crisi

Abans de la crisi, tot funciona en el sistema segons una certa previsibilitat: hom hi troba un cert nombre de referències econòmiques, socials, institucionals que suposen certs determinismes (processos) i que no deixen més que un estret marge als antagonismes. Així, “tot sistema social comporta desordre i funciona malgrat el desordre6”.

L’estat de crisi és un moment en el que els desequilibris tendeixen a dominar i els elements complementaris del sistema a ser menys importants. Si, en situació de crisi, hom troba característiques idèntiques per crisis derivades tant de pertorbacions externes com internes, no és el mateix el que està en joc. En ambdós casos es pot posar en qüestió l’existència mateixa del sistema. Però, si les pertorbacions externes no depenen del sistema, les pertorbacions internes provenen del propi sistema i fan que hom consideri una eventual transformació del mateix, una adaptació que li permeti sobreviure.

El moment de la crisi és el punt culminant dels desequilibris, moment en el que els antagonismes han ultrapassat un cert llindar de tolerància que el sistema ja no és capaç de controlar. Es tracta d’un moment de contagi en el que els elements que provoquen desorganització i desequilibri afecten una part, i fins i tot la totalitat del sistema.

Aquesta generalització dels desequilibris comporta una situació de bloqueig. El sistema és ara incapaç de resoldre problemes que abans resolia perquè estaven per sota del llindar de manifestació dels antagonismes. Aquesta incapacitat tampoc permet assegurar el control organitzador dels components del sistema. Aquest bloqueig és també la manifestació d’una falta de resposta respecte a una situació no prevista. Els referents habituals trontollen, ja no és possible fer previsions, i resulta ineficaç recórrer a les eines clàssiques per a resoldre els problemes. Aquesta situació afavoreix l’aparició de tensions i conflictes. Per una banda, les instàncies de poder no poden tolerar el desordre ja que son les encarregades de mantenir la funció organitzadora. Per altra banda els individus multipliquen les reivindicacions. El principal risc de l’acceleració d’aquestes tensions és que tota la cohesió del sistema social es veu amenaçada. Així doncs, les crisis afecten el funcionament del sistema (la seva organització, les seves capacitats de regulació, les relacions que el conformen, etc.) i també el que senten els individus. Una crisi es viu i cadascú pot fer una interpretació i adoptar una posició pròpies davant les pertorbacions i els canvis que en deriven.

La situació evoluciona de tal manera que és urgent prendre decisions. L’estat de crisi en si mateix és l’exageració generalitzada de desequilibris profunds, i qui ha de reaccionar son els actors que la pateixen.

Sortides per la crisi? Provocar el desbloqueig.

En el moment en que esclata la crisi, res no és definitiu: el camí per sortir-ne està obert i depèn de les decisions, de les capacitats de coordinació dels components del sistema per aconseguir reorganitzar-lo. Segons l’increment de les tensions, es poden considerar solucions cada vegada més radicals. Els individus poden intentar aïllar la culpabilitat, y atribuir la causa dels desequilibris a un boc emissari. L’augment de les tensions constitueix el vector de l’augment dels extrems: l’estat de crisi estimula forces contràries que s’enfronten per decidir qui orientarà el sistema per sortir-ne.

No obstant, la crisi ofereix noves condicions per actuar: allò que anava bé, que semblava tenir funcionalitat, organització, és qüestionat. Cercant, diagnosticant, poden emergir innovacions i així motivar el sistema a adaptar-se i transformar-se. Quan la crisi és superada, el sistema s’ha posat d’acord amb la nova situació, integrant noves dades que la crisi ha revelat.

La crisi és un “temps en suspens7”, un temps que espera una decisió i durant el qual el sistema es paralitza en una situació que exigeix avançar. La crisi és un entremig, entre un abans no superat i un desprès que encara no es defineix, “el final d’alguna cosa i el començament de un no res8”. És un moment imprevisible del qual l'eixida encara no es defineix. Però és relativament imprevisible; en efecte, una societat no és transparent a si mateixa, està oberta als canvis. Però passa que els antagonismes es neguen fins que la crisi esclata.

Al final, es pot proposar una tipologia de superació de crisis. Primera possibilitat, la regressió: el sistema perd flexibilitat i complexitat (es reforcen las estructures de control, de domini, el sistema esclata i fins i tot es destrueix). Segona possibilitat, la avançada: el sistema integra noves propietats i esdevé més complex . Darrera possibilitat, el statu quo: la pertorbació desapareix (es decanta), el sistema continua funcionant sense transformació significativa. No obstant això, les falles que han originat la crisi continuen presents i el sistema segueix essent vulnerable.

En tots els casos, la crisi és un esdeveniment debilitant: el període post-crisi es un període de reconstrucció i de nova consolidació.

Conclusió general i proposta d’un model de funcionament d’una crisi.

Una situació de crisi no és una situació rara, forma part de la historia. Però es tracta d’un esdeveniment clau, ja que la manera de sortir-ne decideix el futur d’un sistema. És una ruptura de doble impacte: reveladora i amb efecte. Primer reveladora, perquè esclareix el sistema des del punt de vista teòric i mostra les seves capacitats d’adaptació. Revela les seves forces i les seves debilitats intrínseques. I desprès, amb efecte: “posa en marxa, ni que sigui un moment [...] tot allò que pot aportar un canvi, una transformació, una evolució9”. Els antagonismes poden així “constituir la condició de reorganitzacions transformadores10”, incitar evolucions, enriquir les relacions del sistema. Estableix competència per sortir de la crisi, entre els actors del sistema i afavoreix l’augment de tensions que poden constituir “un moment de fusió per superar-la11”. El compromís per superar la crisi segueix essent central, ja que inscriu el sistema en una dinàmica de complexitat i li permet tenir noves referències.

Ben definides, les crisis son claus per comprendre la construcció de les societats. Cadascuna és específica i s’ha de col·locar dins del seu context. Sobretot, fan plantejar preguntes: per quina raó un antagonisme així s’ha desenvolupat? Com s’ha propagat? Què ha permès dins del sistema (punt feble) aquest augment dels antagonismes? Començar a reflexionar sobre aquestes qüestions (o inclús respondre-les) és ja la base d’un diagnòstic.

L’esquema d'aquí sota és una proposta de model de funcionament del concepte de crisi. Permet sintetitzar tot el que hem dit abans. Aquest exercici teòric es comú en la pràctica científica. Després, el model s’ha de confrontar amb casos d’estudis concrets, amb l’observació in situ. També es pot adaptar a nombroses escales: des de la crisi individual fins una crisi global. Podeu utilitzar aquest model, observar l’actualitat al vostre entorn i potser tractar de veure les coses més clares gràcies a aquest model.En tot cas, no oblideu que no és un model fix: ans al contrari, cada cas concret el modifica i l’enriqueix.

Proposta d’un model de funcionament del concepte de crisi - Florian Ravail

Bibliografia

  • DUBAR Claude, « Temps de crises et crise des temps », Temporalités, 13/2011, mis en ligne le 22 juin 2011, consulté le 17 novembre 2015.
  • FERRY Jean-Marc, « Leçon n°7 : Approches différentielles de la notion de crise », Séminaire de l’Université de Nantes du 03/02/2012 : L’Europe face à la crise, quel modèle économique et social ? Conception Faculté de Droit et des Sciences politiques de Nantes - Mai 2012 © Université de Nantes.
  • HABERMAS Jürgen, Raison et légitimité, 1978, Paris, Payot, traduction Jean Lacoste, pp. 14-16.
  • KOSELLECK Reinhart, Kritik und Krise. Eine Studie zur Pathogenese der bürgerlichen Welt, 1973, Frankfurt a.M., Suhrkamp, Traduction française sous le titre suivant : Le règne de la critique, 1979, Paris, Editions de Minuit.
  • MAZADE Olivier, « La crise dans les parcours biographiques : un régime temporel spécifique ? », Temporalités, 13/2011, mis en ligne le 05 juillet 2011, consulté le 16 novembre 2015. URL : http://temporalites.revues.org/1472.
  • MORIN Edgar, « Pour une crisologie », in La notion de crise, sous la direction d’André Béjin et d’Edgar Morin, Communications, 25/1976, pp. 149-163. DOI : 10.3406/comm.1976.1388. Persée © 2005-2015.
  • ORDIONI Natacha, « Le concept de crise : un paradigme explicatif obsolète ? Une approche sexospécifique », Mondes en développement, 2/2011 (n°154), pp. 137-150.
  • RICOEUR Paul, « La crise : un phénomène spécifiquement moderne ? », Revue de théologie et de philosophie, 1988, n°120, pp1-19. © Comité éditorial du Fonds Ricœur.

Notes


  1. ORDIONI Natacha, « Le concept de crise : un paradigme explicatif obsolète ? Une approche sexospécifique. », Mondes en développement 2/2011 (n°154) , pp. 137-150. 

  2. KOSELLECK Reinhart, Kritik und Krise. Eine Studie zur Pathogenese der bürgerlichen Welt, 1973, Frankfurt a.M., Suhrkamp, Traduction française sous le titre suivant : Le règne de la critique, 1979, Paris, Ed. de Minuit.  

  3. Ibid. 

  4. ORDIONI Natacha, 2012, op. cit. 

  5. MORIN Edgar, « Pour une crisologie », Communications, 1976, n°25, pp. 149-163.  

  6. Ibid. 

  7. MAZADE Olivier, « La crise dans les parcours biographiques : un régime temporel spécifique ? », Temporalités, 2011/13, mis en ligne le 05 juillet 2011 

  8. Ibid. 

  9. MORIN Edgar, op. cit., 1976. 

  10. Ibid. 

  11. Ibid.