menú

Desaparicions forçades: recuperant la memòria

Espanya és el segon país del món amb més desaparicions forçades, només per darrere de Cambodja. Si hi ha alguna cosa que xoca més que aquest ja de per si impactant titular, és l'extrema indiferència que causa, per norma general, quan apareix en els mitjans de comunicació. Estranyament, la frase que inicia aquest article es pot trobar, gairebé calcada, amb certa regularitat encapçalant titulars de diversos mitjans1 sense que la seva rellevància vagi més enllà de la indignació de les poques persones que arriben a llegir la notícia.

Il·lustació feta per Klifton Kleinmann.

Aquesta no és l'única notícia relacionada amb el franquisme que, encara avui, es rep amb indiferència, gairebé rutinària, a l'Estat Espanyol. Només cal fer un ràpid cop d'ull a la guia de carrers d’algunes ciutats i pobles per trobar carrers enaltint a generals de l'alçament franquista, ministres i autoritats del govern de la dictadura o, fins i tot, al mateix Fransisco Franco 2. S'ha arribat a l'extrem en el que polítics que han aconseguit llocs de responsabilitat en ciutats importants, en comunitats autònomes o fins al govern central, protesten quan els ajuntaments es plantegen canviar la situació 3. Al contrari que en altres països europeus que van patir dictadures feixistes, l'actual sistema polític espanyol sembla no voler extirpar del carrers ni ,encara més greu, de les seves pròpies institucions, el terrible llegat que va deixar el dictador.

Per norma general s'intenta encaixar els casos de repressió del franquisme en el context de la guerra civil, buscant justificar-los com a "actes de guerra" i intentant equiparar-los amb les atrocitats comeses per tots els bàndols en un conflicte armat (la referència preferida de la dreta són les matances de Paracuellos del Jarama). No obstant això, més enllà dels casos més sagnants de la guerra com l'assassinat del poeta Federico García Lorca o la massacre de Badajoz, aquestes desaparicions forçoses -morts sense aclarir i execucions després de judicis sense cap garantia- es van produir durant els quaranta anys de dictadura.

Els casos són nombrosos. Un dels més famosos va ser la mort, en estranyes circumstàncies, del jove estudiant i militant antifranquista Rafael Guijarro Moreno, al gener de 1967. Tot i que la policia va afirmar que es tractava d'un suïcidi, la seva mort va despertar una forta polèmica, plasmada en la famosa cançó "Què volen aquesta gent?" de la cantant Maria del Mar Bonet 4, que es va convertir amb el temps en tot un himne contra la repressió.

Les accions no només tenien com a objectiu la repressió de les víctimes sinó també la por de la resta de la població. Especialment macabre és el cas dels afusellats al Camp de la Bota (lloc que es trobava al final de l'avinguda Diagonal) a Barcelona: entre 1939 i 1951 alguns presos eren obligats a sortir de la presó Model i conduïts en grups per l'avinguda Diagonal fins a l’indret son eren afusellats sense informar ni tant sols a les seves famílies, que s’assabentaven de la notícia quan anaven a visitar-los a la presó 5.

Placa commemorativa als republicans que van ser afusellats per la dictadura franquista. Text: “En memòria de les víctimes republicanes afusellades en aquest indret per la dictadura franquista entre 1939 i 1952. Que en els meus anys de joia recomenci sense esborrar cap cicatriu de l'esperit. O pare de la nit, del mar i del silenci, jo vull la pau però no vull l'oblit”.
Per DagafeSQV publicada sota llicència CC BY-SA 3.0, via Wikimedia Commons.

Fins i tot, després de la mort de Franco, hi van haver desaparicions i assassinats sense aclarir. Alguns a mans d'una policia encara controlada per autoritats feixistes (com els successos de Vitòria en 1976); altres a mans de grups clandestins emparats per una nul·la voluntat política de perseguir-los (com la massacre d'Atocha en 1977).

Els successos de Vitòria són de particular rellevància i és un dels casos que millor il·lustra la situació espanyola actual. El llavors ministre de Governació, Manuel Fraga Iribarne, responsable directe dels successos -la mort de quatre treballadors durant una vaga a la ciutat basca-, no només no va respondre pels seus actes davant la justícia, sinó que és considerat un dels pares de l'actual democràcia espanyola. Va ser fundador i, fins que va morir el 2012, president d'honor del conservador Partit Popular 6.

Qualsevol intent per investigar judicialment aquesta classe de pràctiques ha xocat ràpidament contra un mur. El cas més famós és el del famós jutge Baltasar Garzón, que l'any 2008 es va declarar competent per investigar les desaparicions de víctimes del franquisme. La causa, que ja va començar amb l'oposició del fiscal en cap de l'Audiència, va despertar una gran polèmica i va acabar amb el mateix jutge sent jutjat per prevaricació després d'una denúncia del sindicat ultradretà Mans Netes.

El seu cas no és l'únic. El 2010 la justícia argentina va obrir una investigació sobre els crims del franquisme. Quatre anys després, el 2014, d'acord amb la investigació, es va dictar ordre de detenció contra vint excàrrecs franquistes als que es considerava responsables de crims de lesa humanitat, un d'ells el sogre de l'exministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardon 7. Aquestes detencions mai es van du a terme.

Davant d'aquest mur d'absoluta indiferència, o fins i tot de burla 8, interromput només de tant en tant per una llei de memòria històrica absolutament insuficient i pràcticament sense mitjans per fer-la efectiva 9, són centenars les iniciatives que han sorgit des particulars, col·lectius, partits o sindicats per suplir aquest menyspreu del govern central. S'intenta, en la mesura del possible, treure de les cunetes els cossos d'aquells assassinats, i restablir la dignitat de les víctimes de quaranta anys de barbàrie.

Un dels seus principals fronts oberts és l'exhumació dels cossos enterrats en cunetes i fosses comunes. Les estimacions parlen de prop de 145 mil persones víctimes de desaparicions forçades, encara que la xifra exacta podria ser fins i tot més gran, de les quals només s’han pogut recuperar una mica més de 8 mil cossos.

Una de les fosses comunes descobertes a Estèpar (província de Burgos) datant d'agost-setembre del 1936, a l'inici de la guerra civil espanyola. La fossa conté vint-i-sis republicans assasinats pels nacionalistes. Per: Mario Modesto Mata, publicat sota CC-BY-SA.

Des de l'any 2000 el sorgiment d'organitzacions amb l'objectiu d'investigar el franquisme, localitzar les seves víctimes i explicar la seva història s'ha multiplicat, permetent, tot i les traves interposades per una administració poc interessada, anar traient de la foscor a aquelles persones que van ser represaliades per la barbàrie feixista.

En els últims anys ha cobrat força una altra polèmica relacionada. La desaparició de fins a 30 mil menors, fills i filles de presos o dissidents polítics que van ser potencialment adoptats per persones afins al règim. El 2012 la situació va ser tan candent que va portar al govern espanyol a anunciar la creació d'un servei d'atenció a possibles afectats i d'un cens de casos.

Dins del món institucional, també són cada vegada més els ajuntaments que intenten recuperar la memòria de les seves ciutats i pobles. En aquest sentit, el moviment "memorialista" ha trobat una nova empenta en els ajuntaments sorgits de les eleccions de maig de 2015. Barcelona, Cadis, València, Madrid ... han anunciat recentment la creació de comissions de memòria històrica. També es planteja la revisió del nomenclàtor per tal de canviar els noms de carrers que exalten la dictadura, i l'organització d'exposicions, seminaris i altres accions destinades no només a enterrar els botxins, sinó també a treure de l'oblit i dignificar les víctimes i recordar episodis de la història d'aquestes ciutats que s'han volgut eliminar.

Una de les ciutats que ha tirat endavant una comissió de memòria històrica és Badalona. Un sorprenent resultat electoral va permetre a una candidatura, on confluïen diverses opcions d'esquerres, fer-se amb el govern municipal. Per tal d'entendre com funcionen aquestes comissions, des de Kinea hem pogut reunir-nos amb Sergi Caravaca, historiador i un dels coordinadors del grup de treball en aquesta ciutat.

Segons ens explica en Sergi, la Comissió de Memòria Històrica de Badalona reuneix representants del món acadèmic, de la societat civil, de l'ajuntament i experts en l'àmbit local. El seu primer acte va ser el 15 d'octubre passat: un homenatge, a Badalona, al President de la Generalitat republicana, Lluís Companys, al 75 aniversari del seu afusellament.

Presentació de l'homenatge a Lluis Companys a Badalona.

En Sergi insisteix en explicar-nos, també, l'excel·lent treball de recuperació i conservació de fonts documentals que han realitzat iniciatives sorgides de la ciutadania. Alguns exemples són l'arxiu històric del barri de Llefià, que des de 2008 recopila i conserva un fons documental força important; o la tasca científica que ha fet el Museu de Badalona que investiga i difon la història de la ciutat durant la dictadura. En aquest sentit, assenyala la necessitat de potenciar una beca que afavoreixi les iniciatives destinades a investigar i recuperar la història de la ciutat.

Sergi assenyala la importància de continuar aquest treball amb exposicions i monogràfics com el que preparen per a aquest any, a càrrec de l'historiador Joan Villarroya, sobre els bombardejos registrats a Badalona. També s'han planejat altres actes recordant, per exemple, el dia internacional de les víctimes de l'Holocaust o commemorant la primera manifestació autoritzada de l'Assemblea Catalana el febrer del 1976.

Respecte als noms dels carrer, la seva responsabilitat passa per elaborar una anàlisi dels noms de cada un dels carrers i identificar el seu origen, assenyalant aquells noms que considerin necessari canviar i suggerir també noms de personatges oblidats de la història de la ciutat pels quals podrien ser substituïts .

Tanquem la breu trobada amb en Sergi, demanant-li la seva opinió sobre aquells que creuen que aquesta mena d'activitats només reobre velles ferides. Amb l'expressió de qui ja ha sentit aquest argument moltes més vegades de les que voldria, em mira a la cara molt seriós i respon: "Per tancar les ferides primer cal netejar-les. I no estaran netes fins que s'expliqui i s'investigui sense por el passat. "

Referències