menú

Lladres de tombes

Menys ingressos, més atur, menys salut, més deute, més desnonaments... Tots aquests són efectes coneguts de les crisis econòmiques però... també, menys identitat, menys història, menys cultura? Doncs sí. Les crisis econòmiques i la inestabilitat política (sovint provocada també per problemes econòmics) augmenten notablement el robatori i la destrucció de monuments i objectes que representen un gran llegat històric i cultural.

Encara que el saqueig d'aquesta mena d'objectes és global, es du a terme especialment en llocs rurals allunyats de les grans ciutats. On trobem, però, les activitats més lucratives i organitzades és en països en guerra com Iraq, Síria o Afganistan; o en països amb inestabilitat política, com ara Egipte.

A Egipte, el clima d’inestabilitat política de 2011, per les protestes contra Hosni Mubarak, va facilitar i incrementar els robatoris d’obres arqueològiques que ja es produïen anteriorment. Els saquejos dels museus del país van commocionar la població i van conduir els ciutadans cairotes a realitzar una cadena humana al voltant del museu d’el Caire –on hi ha una de les majors col·leccions mundials sobre l’Antic Egipte. Malgrat la implicació de la ciutadania i de la comunitat internacional, els robatoris no es van aturar. L’agost de 2013, durant els sagnants enfrontaments entre els Germans Musulmans i el govern militar encapçalat per Adli Mahmoud Mansour, el Museu Nacional Malawi, a l’Alt Egipte, va patir un terrible i sistemàtic saqueig; mil de les mil cent peces del seu catàleg van desaparèixer de la col·lecció. I per si no fos suficient, els lladres van destrossar les peces més grans i difícils de traslladar. De moment, només s'han pogut recuperar una ínfima quantitat d’aquells objectes.

Museu d'Antiguitats Egípcies, El Caire / Ahmed Amin

Als països en guerra com Iraq, el saqueig generalitzat de peces arqueològiques s'ha esdevingut de forma quasi ininterrompuda els últims dotze anys. L’any 2003, durant la invasió del país per part de les tropes nord-americanes, el Museu Nacional de Bagdad va ser saquejat. Encara que la investigació realitzada per les forces armades nord-americanes va determinar que no va ser obra de soldats americans, la sospita va seguir sobre les forces d’ocupació.

Malgrat que el cas del Museu Nacional de Bagdad va ser el més conegut, la veritat és que el saqueig va ser la norma general en quasi tot el país. A més a més, durant la guerra, l’aixecament de campaments i les maniobres militars de les forces nord-americanes van produir danys seriosos a jaciments arqueològics de gran valor.

A la zona d’Iraq i el Llevant, han arribat a ser tristament cèlebres els saquejos i la destrucció de patrimoni històric per part de l’Estat Islàmic. Les notícies sobre la destrucció dels jaciments de Palmira, qualificats per la UNESCO com crims de guerra, els vídeos on se’ls veu destruint a cops de martell estàtues mil·lenàries del museu de Mossul, la destrucció de l'antic temple de Baal o fins i tot el terrible assassinat públic del cèlebre arqueòleg Jaled Asaad qui, segons alguns testimonis, va ser torturar per a fer-li dir la ubicació dels tresors de Palmira, són només la punta de l’iceberg d'un conflicte que està portant conseqüències catastròfiques per al llegat històric d’una de les zones que va veure néixer la civilització.

Però la situació a Síria va més enllà del saqueig i la destrucció del grup terrorista. Abans de la seva aparició, en el context de la guerra civil que commou el país, molts jaciments van ser saquejats per grups organitzats però també per ciutadans empobrits que van veure a la manca de seguretat i al gran valor de les peces trobades una oportunitat de sobreviure. Quan l’Estat Islàmic va tenir el control d’una part del país, les autoritats van seguir permetent aquestes pràctiques amb la condició que una part dels diners obtinguts fos per a les arques del “califat”. La pràctica va acabar quan els fonamentalistes van decidir monopolitzar aquestes pràctiques i ser ells mateixos els encarregats d’extreure les peces i vendre-les a intermediaris que les mantenen ocultes durant uns anys, a l’espera que una nova crisi desviï l’atenció internacional i permeti treure-les discretament al mercat.

El mes de maig del 2014, com explica al seu blog de l’arqueòleg especialitzat en tràfic il·lícit d’artefactes històrics Sam Hardy, els Estats Units van tornar a Iraq antiguitats que van ser trobades per les forces especials nord-americanes durant l’operació en la qual van acabar amb la vida d’Abu Sayyaf, principal responsable fins llavors del contraban de petroli i gas de l’EI. Aquesta seria la primera prova material que ISIS trafica amb antiguitats.

Són exclusius del nostre temps aquests robatoris i destruccions?

Es podria pensar que aquests delictes són propis dels temps convulses del segle XX i XXI. Però la veritat és que el lladre de tombes ha estat una amenaça constant a través de la història de la humanitat.

Les primeres referències a aquests saquejadors les trobem a l’Antic Egipte. Els rituals funeraris egipcis requerien enterrar els faraons envoltats de nombrosos objectes de gran valor perquè poguessin usar-los en “l’altra vida”. Això suposava un gran botí per a qualsevol que fos capaç d’apropiar-se’n. Les mesures preses per les autoritats faraòniques per evitar aquests robatoris van ser inútils. A finals de la XX dinastia (1186-1099 aC) la majoria de les tombes de la Vall dels Reis ja havien estat saquejades.

La primera investigació de la qual es té constància sobre el robatori de tombes data del regnat de Ramsès IX (1126-1108aC). El Papir Abbott detalla una investigació realitzada per les autoritats faraòniques: explica la inspecció del lloc saquejat i, fins i tot, esmenta algun interrogatori. Per la seva banda, el Papir Amherst, també de la mateixa època, recull les confessions de diversos lladres i els càstigs als quals van ser sotmesos.

Papir d'Abbott / Captmondo, CC BY-SA 3.0

A l’Antiga Xina també trobem evidències d’aquestes pràctiques. Durant el seu convuls govern, Cao Cao, rei de Wey (155-220), arriba a institucionalitzar el robatori de tombes entre els seus exèrcits. Són molt poques les sepultures reals xineses que han arribat intactes fins la nostra era. El cas més especial és el del mausoleu del rei Jinggong (537 aC). Els arqueòlegs que van investigar, l’any 1976, aquest edifici imponent de 5000 m2 i vuit pisos d'alçària van trobar 247 espais buits deixats pels saquejadors.

A l’Edat Mitjana, a Europa, el tràfic d’antiguitats va ser relativament poc important, tot i que al segle XIV es detecta, a la República de Venècia, un important comerç de peces, especialment d’origen oriental.

Amb l’arribada del renaixement es posa de moda la cerca d’antiguitats d’origen romà i grec i es consoliden les primeres col·leccions europees d’obres d’art antigues.
Durant els segles XVII i XVIII els grans viatges i el col·leccionisme es generalitzen entre les classes altes de tota Europa. Es financen una gran quantitat d’excavacions dirigides no pas per l’interès acadèmic sinó per l’afany d’acumulació de riqueses. Al principi, les seves víctimes favorites eren Grècia i Egipte que es trobaven sota l’ocupació d’unes autoritats otomanes poc interessades en mantenir la riquesa històrica dels països ocupats. Amb aquest desig d’acumular les obres més belles o més significatives –segons els criteris de llavors–, molts dels saquejadors occidentals danyen –sovint de manera severa- peces que són importantíssimes per entendre l’estructura i el funcionament de la societat en l’antiguitat.

Un dels exemples més significatius d’aquesta devastadora destrucció és el papir “Canon Real de Torí”, que es troba avui al Museu de Torí, Itàlia. Aquest papir va ser descobert a Luxor l’any 1822 pràcticament intacte. És un document únic i vital per a l’estudi de l’egiptologia perquè hi apareixia un complet llistat de déus, semidéus i reis mítics i humans, que segons el text, haurien governat Egipte des de l’inici dels temps. El manuscrit va quedar severament danyat a causa de la terrible negligència que es va tenir durant el seu trasllat i avui només se'n conserven alguns trossos.

Lluny de condemnar aquesta pràctica, els governs occidentals, moguts pel desig d’acumular prestigi, competeixen entre ells per veure qui té el monòlit egipci més gran. Aquest afany els va portar a patrocinar els lladres de tombes i van presumir d’això amb la creació de grans museus, com el British Museum (1753) o el Louvre (1793), que podrien ser anomenats “els grans museus del saqueig”.

Els diplomàtics-arqueòlegs-aventurers d’aquella època, no s’assemblen en res a la figura romàntica que ha arribat als nostres dies (especialment gràcies a George Lucas i Indiana Jones i a les aventures d’Allan Quatermain a l'Àfrica). Eren més aviat lladres disposats a qualsevol cosa (suborns, extorsió, amenaces...) per tal de poder saquejar les peces més belles o de major valor i nodrir així les seves galeries d’antiguitats i relíquies. De vegades, fins i tot, grans monuments i edificis són traslladats pedra a pedra a ciutats europees. Alguns dels casos més significatius són les portes d’Istar de Babilònia, l’altar de Zeus de Pèrgam i altres edificis saquejats durant els segles XIX i XX que poden veure’s al Pergamon Museum de Berlin.

Els principals objectius d’aquells saquejadors eren peces provinents de Grècia, Egipte i Mesopotàmia però pocs països es van lliurar de les seves urpes. Diversos claustres romànics i gòtics de monestirs i santuaris d’Espanya i de França poden visitar-se al museu The Cloister de Nova York.

Durant el segle XX, aquestes activitats comencen a disminuir a mesura que molts dels estats espoliats promulguen lleis per protegir els seus béns culturals i històrics. Això no obstant, queden països la immensa riquesa arqueològica dels quals es converteix en moneda de canvi amb la qual complimentar els governs occidentals. Així, per exemple, trobem nombrosos temples i col·leccions funeràries venudes o regalades pel propi govern d’Egipte, com ara el Temple de Debod que actualment es troba a Madrid i que va ser un regal d’el Caire al govern espanyol l’any 1968.

Un exemple emblemàtic és l’actitud del govern egipci durant la construcció, entre el 1956 i el 1970, de la presa d’aigua d’Aswan. La gran quantitat de jaciments que havien de quedar inundats per la presa d’aigua i la impossibilitat del govern de salvar-los tots, va conduir a una política de "qui ho vulgui que s'ho endugui". La UNESCO i la comunitat internacional van intervenir-hi però solament van poder salvar algunes de les peces i traslladar-les fora de la zona afectada. Als anys 70 el govern egipci va decidir, finalment, deixar d’utilitzar la seva riquesa arqueològica com a moneda de canvi diplomàtica i va començar a prendre mesures per protegir el seu ric llegat cultural i històric.

La intervenció dels organismes i la comunitat internacional i la promulgació de lleis de protecció han jugat un paper fonamental en la disminució de totes aquestes pràctiques. No obstant això, l’existència de màfies a nivell internacional que es dediquen al comerç d’aquestes riqueses i la persistència de situacions d’inestabilitat política en moltes regions, fan perdurar aquestes pràctiques. De quina manera es pot lluitar en contra d'això?

El primer pas per combatre-ho és entendre com funciona. Amb aquest objectiu, Kinea es va posar en contacte amb el Grup de Patrimoni Històric de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil de Barcelona. Segons el capità Javier Morales, les peces saquejades acostumen a passar per una complexa xarxa interna d’intermediaris que compra i ven, un cop i un altre, la peça, dins mateix del país d'origen, per tal de dificultar el rastreig dels responsables. Posteriorment, són introduïdes a Europa, normalment per mar –i especialment pel Mediterrani. És una forma més segura, barata i fàcil d’introduir les peces degut a la gran quantitat de mercaderies que entren diàriament als grans ports europeus.

Guàrdia Civil : Operació Hieràtica / Ministeri de l'Interior

Un cop són al país de destinació, passen per una segona xarxa d’intermediaris que les faran arribar al comprador final que, en general, serà un antiquari o una casa de subhastes que podrien no saber que estan adquirint un bé robat.
Espanya, segons relata Morales, podria ser, sobretot, un lloc de pas per aquestes peces, un camí per a la seva venda a grans col·leccionistes o a cases de subhastes de la resta d’Europa i d'Amèrica. Degut a la gran quantitat de mercaderies que entren diàriament als ports mediterranis de l’Estat Espanyol, controlar el possible contraban es torna una feina titànica.

Recentment, la Guàrdia Civil va desmantellar una xarxa encarregada d’introduir aquestes peces a Espanya i França. Va confiscar trenta-sis peces provinents dels jaciments de Saqqara i Mitt Rahina (prop d’el Caire) que haurien arribat al mercat amb un valor aproximat de 300.000 euros. Les peces van ser trobades el juny del 2014 en un contenidor del port de València, camuflades entre atuells d’escàs valor. Durant la investigació es van descobrir diversos documents sobre el contraban i la venda d’altres peces procedents d’Egipte.

No és el primer cop que apareixen a l’Estat Espanyol peces d’origen egipci. L’any 2010 es van localitzar a Barcelona obres provinents de la piràmide de DjedkareIsesi, al sud de Saqqara.

En aquesta ocasió va intervenir l’egiptòleg Josep Cervelló de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va ajudar a restablir-les i tornar-les al seu país d’origen l’any 2012. La mateixa universitat va realitzar aquest vídeo per explicar l’experiència dels decomisos.

En el cas dels Estats Units, les enormes crítiques que ha rebut el govern per no evitar o fins i tot per ser partícip dels saquejos a Iraq durant les ocupacions militars, va fer que Washington enviés nombrosos experts de l' FBI a investigar els fets. Una gran quantitat de peces perdudes del museu de Bagdad van aparèixer en sòl nord-americà i fins i tot algunes es subhastaven a través d’Ebay.

Per la seva part, la Interpol, per combatre el saqueig generalitzat de béns arqueològics, disposa a la seva pàgina web d’un catàleg consultable de peces artístiques i culturals desaparegudes i la ICOM (International Council Of Museums) elabora llistes roges d'articles històrics robats. Una breu consulta a qualsevol de les dues pàgines web abans d’adquirir qualsevol antiguitat ajudaria a combatre aquests delictes greus.

El robatori de relíquies arqueològiques és un problema que podem trobar en pràcticament tots els països amb un llegat cultural i històric ric. Els lladres veuen en aquesta activitat una forma fàcil d’aconseguir grans quantitats de diners i molts governs no li donen la importància que es mereix o es troben en situacions que requereixen altres prioritats. No obstant això, hem d’entendre que robant el passat d’un país no només s’està sostraient a aquest país una riquesa que legítimament li pertany, sinó que s’ens està robant, a tota la humanitat, una petita part de la nostra història, una peça de l’immens trencaclosques que composa el nostre passat que desapareix a mans de l’avarícia de saquejadors i col·leccionistes sense escrúpols.