menú

Murs a la ciutat liberal

Buenos Aires té una cicatriu enorme al mig, un traç est-oest que divideix la ciutat en dues parts: la cauteritzada, al nord; i la sagnant, al sud. La societat portenya ha considerat tradicionalment la llarguíssima avinguda Rivadavia com la frontera entre la capital de la riquesa i la capital de la pobresa. I no calen tanques, reixes ni fossats, entre les dues voreres d’aquest carrer hi ha l’abisme més insalvable que coneixen les societats: els diners.

Justicia
Christopher Casas / Buenos Aires, 2015

Al 2001, l’Argentina va patir la més gran d’una sèrie de davallades econòmiques que es va manifestar mundialment en la imatge del corralito. El govern va ficar mà en els comptes bancaris de la ciutadania per pagar un deute exterior que no es podia assumir; un relat llunyà per a l’Europa d’aleshores, però cada volta més pròxim. Des d’aleshores, la capital federal del país, una immensa quadrícula grisa enmig de la Pampa, ha continuat alçant murs dins d’uns carrers pels quals transiten a diari més de 15 milions de persones, una metròpoli superpoblada enmig d’un país deshabitat. 


Famosa pels seus nombrosos teatres, per ser la ciutat amb més llibreries per habitant del món i per la vibrant oferta cultural, la capital argentina va passar aleshores a protagonitzar l’agenda neoliberal internacional. Va passar de ser la “París d’Amèrica” a seguir els passos de la fracassada Detroit. De les milongues d’Almagro als cinemes de Corrientes, dels restaurants de San Telmo als boliches de Palermo, Buenos Aires ha estat sempre una ciutat que mai dormia. Tot i això, sembla estar a punt d’entrar dins de l’etern somni (nord)americà.



Bons, molt bons aires

Durant els anys 90 Buenos Aires va experimentar una segona gran expansió, després que els immigrants europeus en feren una primera als anys 40. Mentre la primera es va caracteritzar per ser un període d’expansió d’alta densitat -es a dir, els habitatges ocupaven poca quantitat d’espai en relació a una gran quantitat d’habitants-, la segona expansió va convertir la ciutat en un monstre enorme d’avingudes i autopistes com Los Angeles. La població, en lloc d’acomodar-se en un espai més reduït mitjançant la urbanització densa a l’estil dels centres europeus, es va dispersar seguint un model liberal anomenat ciutat jardí, on cada habitatge té un terreny gran d’ús privat al seu voltant.

D’aquesta manera, mentre els immigrants dels 40 havien construït les seves cases les unes al costat de les altres, els promotors immobiliaris de les últimes dècades han bastit grans espais emmurallats a l’interior dels quals s’alcen cases amb grans jardins que formen petits pobles independents. Són coneguts com countries o cerrados, amb una tanca perimetral i seguretat permanent, que molt sovint compten amb tot tipus de serveis, de manera que els seus habitants no necessiten sortir. Ocupen quilòmetres i quilòmetres quadrats ens els marges de les autopistes metropolitanes i han esdevingut petitetes i cares gàbies on els residents de classe alta conviuen amb altra gent de la seva classe, indiferents a la inseguretat i decadència de la ciutat a la qual pertanyen.

Actualment hi ha més de 700 countries a l'àrea metropolitana de Buenos Aires, un model que es repeteix per tot el país a ciutats com Còrdova o Santa Fe. Els terrenys s'anuncien als diaris i cada volta són més els qui prefereixen abandonar la inseguretat dels barris cèntrics per mudar-se definitivament a una d'aquestes àrees suburbanes fictíciament rurals. És la inseguretat el principal argument dels usuaris, que defenen el seu dret a una vida tranquil·la allunyada de la delinqüència i el soroll de la ciutat popular. Però, com d’ètic resulta que aquesta tranquil·litat es compri i no sigui un dret de tota la ciutadania?

A més a més, els murs i la dispersió d’aquests barris han fragmentat la mobilitat de la capital. La desconnexió entre barris afavoreix que els seus habitants es desplacin en vehicles privats, mentre que la conversió dels espais públics en espais reservats a un fragment de la població genera una desigualtat d’accés basada en les rendes. Aquest model urbà és, a més, altament contaminant, ja que utilitza una gran quantitat de recursos per a molt pocs usuaris: alguns dels cerrados tenen llacs artificials o camps de golf que se subministren de la xarxa pública, mentre l’aigua potable no aplega a les villas, l’altra cara de la moneda.

No tan bones aires

I és que, mentre els sectors rics de la societat es reserven de grans àrees de terreny per tancar-se, els sectors pobres s’amunteguen en barris densos amb una situació sanitària i higiènica qüestionables, en carrerons coronats per balcons de cases compactes i improvisades, on es va construint segons es necessita de més espai. Un trencaclosques de la pobresa conegut com villas on, encara que el cens no ho capta, es calcula que habiten unes 200.000 persones, un 10,2% de la població total del centre urbà al 2006, segons Infohabitat.

Un taller mecànic a la villa. Bea Moreno.

Aquestes barriades ocupen caòticament els escassos solars buits al centre de la ciutat. Qualsevol espai val: a l’estreta franja de terra lliure entre les vies del tren de Retiro i el port de la ciutat, per exemple, s’acumulen 40.000 persones en quatre carrers mal fets amb fem amuntegat i aigua estancada. És Villa 31, la més simbòlica -i perillosa- de la capital, on ni tan sols les forces de l’estat s’atreveixen a entrar i que ha forçat el govern a considerar el trasllat de l’estació de ferrocarrils. L’espai comença a escassejar i els habitatges s’amunteguen verticalment en contrast amb l’horitzontalitat dels cerrados

Cada dia, les persones que hi habiten agafen el transport públic per exercir la venda ambulant, la recollida de cartó o per dur a terme treballs de baixa qualificació -i menor remuneració- que altres no volen fer. Quan s’acaba la jornada, tornen a uns habitatges on, sovint, hi ha famílies senceres compartint una única habitació on s’agrupen tots els serveis bàsics de la casa. Encara que el govern ha implementat polítiques públiques i molts dels nens i nenes estan escolaritzats, la ciutat de Buenos Aires no ha millorat les condicions de sanitat d’aquests barris, ni n’ha desallotjat cap ni ha ofert una casa millor als veïns.

Les villas argentines, com les faveles al Brasil o els poblats de barraques als extraradis de les ciutats europees, són la cara B d’un model de ciutat en què els ingressos econòmics determinen en quin barri i amb quines comoditats viurà cada persona. De la mateixa manera que el model productiu capitalista promou l’especialització del treball, les ciutats neoliberals queden compartimentades de manera que, mentre uns districtes s’especialitzen en l’oci i el benestar, els districtes pobres s’especialitzen en la delinqüència.

Aparadors entelats

I què hi ha entre la riquesa suburbana i la pobresa de les villas? Buenos Aires capital, un centre urbà habitat per una decreixent classe mitjana. Aquest espai es veu relegat a ser un bloc d’oficines i patrimoni habitat exclusivament de turistes i d’aquells que hi treballen provinents de les ciutats dormitori. Un escenari de cartó pedra per a persones transitòries, un cúmul de continents rendibles econòmicament, però sense cap contingut social.

Aquests barris de classe mitjana i seguretat relativa -els balcons i les finestres de molts edificis estan enreixats fins a la tercera i quarta plantes-, també pateixen un altre perill: la gentrificació, un procés urbà pel qual el desplaçament de negocis a un barri popular encareix els lloguers fent fora els habitants pobres. El barri de Palermo, un enorme districte de tradició obrera, és ara un conjunt de carrers d’aparença europea i locals que ben bé podrien estar al Kreuzberg berlinés o al barri de Russafa a València. La mateixa administració pública ha expandit aquest procés rebatejant els barris veïns com Palermo Hollywood, Palermo Chico o Palermo Viejo, cosa que atrau masses de turistes, residents estrangers i joves de famílies adinerades que necessiten viure més a prop del centre.

I, què fa la política neoliberal quan sorgeix un problema en aquests barris, regnes de la classe mitjana? Estendre un vel sobre el problema, sense solucionar-lo. Un clar exemple n’és la situació dels parcs al centre porteny: l’augment de robatoris i la gran quantitat de persones sense sostre que passen la nit als bancs van generar protestes per part dels veïns, que exigien solucions. Mentre una política inclusiva hauria intentat generar habitatges per a les persones que hi dormien, o dut a terme polítiques de reinserció i educació per a qui furtava, la solució liberal és posar tanques als parcs. D’aquesta manera, entre 2013 i 2015, totes les àrees verdes de la ciutat han estat emmurallades i el seu horari d’ús s’ha restringit, amb l’única excepció del parc Lezama, una popular plaça al barri de San Telmo que les associacions culturals i de veïns han aconseguit defençar. Les polítiques municipals segueixen un patró que no vol solucionar els problemes reals sinó posar-ne draps calents: és com si un arbre estigues malalt i, en lloc d’eliminar la plaga, es talés l’arbre.

Aquest mateix barri, San Telmo, veu créixer hotels, hostals i apartaments turístics a un ritme trepidant. Fa dècades era un barri de drassanes i peixateries, ara acull espectacles de tango i braseries cares transitades per milers de visitants mentre Almagro, el veritable bressol del tango, es mor amb el tancament de locals tradicionals davant la indiferència i despreocupació de les autoritats. A l’altre costat de l’avinguda 9 de Julio, Montserrat es posiciona ara com el proper barri de moda. Les universitats han traslladat allí algunes de les seues facultats i les immobiliàries compren apartaments i solars per treure profit de la potencial migració d’estudiants mentre la policia espanta cap al sud a les prostitutes que poblaven els seus carrers, limitant la seua activitat a l’obscur barri de Constitución.

Il·lustració per Klifton Kleinmann.

Així doncs, l’abisme entre els barris augmenta en lloc de desaparéixer, el “benestar” que porten els nous habitants a San Telmo o Montserrat significa l’empitjorament d’altres barris com Almagro o Constitución. La decadència de Flores, Boedo o Barracas, al sud, s’amaga darrere de la màscara de Puerto Madero, una postal contemporània formada per gratacels a la vora del riu que dóna la benvinguda a executius i turistes que mai s’adonaran del malestar real. Una manca de preocupació per la majoria de ciutadans amagada pel luxós aparador de cristall i formigó sobre la Plata.

Aquesta desigualtat urbana no és tan sols retòrica, només cal observar les dades de la Encuesta Anual de Hogares de l’últim any per entendre l’abisme de què parlem: mentre en Retiro o Palermo, al nord, el nombre d’usuaris de la sanitat privada quasi aplega al 100%; en Flores, barri de molta immigració, el 43% d’habitants fa ús exclusiu de la sanitat pública. Igualment, el 95% de la població escolar de Flores, o del veí Barracas, va a una escola pública. En Recoleta, en canvi, un 57% dels menors està escolaritzat en un centre privat. Aquestes xifres coincideixen amb la quantitat de població aturada o que treballa; amb la quantitat de propietaris en front de la quantitat de lloguers; o, fins i tot, amb la quantitat de migrants al barri separats per procedència: si venen de països que tenen frontera amb l’Argentina o de països europeus. El resultat de l’equació és sempre el mateix: amb un pitjor nivell de vida, més demanda de serveis públics i menys quantitat d’aquests, i al revés. Unes dades que, agradin o no, comencen a escapçar el vidre de l’aparador.

Fonts

Encuesta Anual de Hogares, Govern de Buenos Aires. Disponible aquí

Equip de recerca Info Habitat. Disponible aquí

Para saber más

Xarxa de recerca sobre problemàtica urbana Contested Cities. Disponible aquí