menú

Presó i “penes alternatives”: de la divisió política al miratge empíric

Amb la idea de fer una difusió més gran del món dels problemes locals i llurs solucions, ens hem associat amb la revista francesa Regards Croisés sur l'Économie amb l’acord de seleccionar alguns dels seus articles i publicar-los a Kinea acompanyats de llurs traduccions a les altres tres llengües pròpies de Kinea i afegint-hi algunes notes de la redacció.

Aquesta nova col·laboració entre publicacions ens permet oferir-vos l’article següent que es publicà al darrer número de la revista, que correspon al primer semestre de 2017. L'autor hi analitza les penes que s’anomenen “alternatives a la presó” i es pregunta quin ús se’n fa realment. La reflexió se centra en el cas francès, però creiem que l’interès pel tema estudiat i l'anàlisi que se’n fa traspassa les fronteres de França.

En termes carceraris, la divisió política continua particularment viva entre una dreta que es proclama repressora i una esquerra qualificada de puritana. La reforma penal del 15 d'agost de 2014, relativa a la individualització de les penes i que reforça l'eficàcia de les sancions penals va aportar una interpretació recent1. En termes més generals, quan s’acusa el Govern de voler “buidar les presons” es contradiu amb l’augment de la població reclusa des del començament del darrer quinquenni: l’1 de juliol de 2016, hi havia 2.000 presos més que l’1 de juliol de 2012, amb la qual cosa s’arribà a un màxim històric de 69.375 reclusos. Atès que es constata un creixement de la població carcerària de manera gairebé contínua durant quinze anys, la idea de “penes alternatives a la presó” mereix ser qüestionada. Quin és veritablement el seu pes respecte al volum de les sancions i com s’executen? Més enllà de l'organització de les divisions partidistes, l'estudi empíric d'aquestes sancions ensenya el miratge on es basa aquesta oposició. Es podria pensar que darrere de la varietat de sancions penals, hi hauria una substitució de presó, però per contra s’hi afegeixen. D'altra banda, la manca de recursos dedicats a aquestes sancions, combinat amb les polítiques penitenciàries canviants fan que el contingut d'aquestes mesures no sigui tant una alternativa al model de la presó, sinó un prolongament a cel obert.

Una sèrie de sancions il·legibles i complexes relacionada amb l'extensió de la xarxa penal2

Il·lustració per Diane Rottner

Les multes constitueixen la gran majoria de les sancions financeres, a les quals també cal afegir les penes del sistema de dies-multes4 (Taula 1). En conjunt, representen el 40% de les condemnes imposades el 2015. D’entre les penes de presó, cal distingir les penes fermes imposades (en el 22% de casos5) de les ajustades a una suspensió ordinària (17%), que solament s’executaran en cas de reiteració (sota determinades condicions). Les mesures en règim obert són a les que s'apliquen amb més freqüència els adjectius "penes alternatives" a la presó. Dos terços d'aquestes mesures són suspensions amb una prova (SME), el treball d’nterès general (TIG) que constitueix el terç restant. Amb 959 limitacions penals imposades el 2015, la seva participació és insignificant avui (0.2%). El conjunt de totes aquestes mesures en règim obert representa el 12,5% de les condemnes. D’altres possibles decisions formen el 8,5% restant: prop de la meitat són mesures educatives destinades als menors d'edat, l'altra meitat consisteix en suspensions de llicència de conduir, diverses prohibicions i confiscacions d'objectes. Segueix la vigilància sòcio-judicial, que es pronuncia en menys del 0,5% dels casos. Això es reserva als delictes i crims més greus, sovint en compliment d'una pena de presó. Finalment, cal destacar que el jutge imposa la sentència d'un perdó de la pena en menys d'1% dels casos.

Sancions financeres (multes i dies-multa) 229 025 40%
Penes d’empresonament fermes (totals o parcials) 125 711 22%
Penes d’empresonament amb suspensió ordinària 96 709 17%
Mesures en espai obert (SME, TIG, constrenyiments penals) 71 631 12,5%
D’altres (mesures educatives, prohibicions, dispenses de pena...) 50 244 8,5%
Total de les condemnes pronunciades el 2015 573 320 100%

Taula 1: Distribució de les condemnes pronunciades en 2015 segons el tipus de sanció (França meropolitana i províncies d’ultramar). Font: Ministeri de Justícia, Departament d’Antecedents Penals.6

Al cap i a la fi, a França, fora de les condemnes per crim (0,5% de les decisions), que donen lloc a empresonament en la immensa majoria dels casos, les decisions penals estan dominades per les sancions financeres. La proporció de les mesures no privatives de llibertat es manté relativament estable des de fa deu anys: la recent disminució de la suspensió ordinària amb prova s’ha compensat amb l’augment del treball d’interès general. Cap d'aquestes mesures, però, ha aconseguit aturar l'ús de la presó ferma, la concurrència de la qual mai no havia estat tan elevada com el 2015 en les condemnes pronunciades pel cap baix els darrers trenta anys. Hi ha moltes raons per creure que les sancions en règim obert no constitueixen una alternativa a la presó. Si no haguessin existit aquestes sancions, la majoria de les persones que han estat sotmeses, segur que no haurien estat condemnades a una pena de presó ferma, sinó més aviat a una suspensió ordinària. Més que un assuaujament de la Justícia, aquestes mesures contribueixen més a una extensió de la xarxa criminal.

Unes modalitats de condicionament de pena improductives, incomprensibles i desiguals

Un cop que s’ha pronunciat la decisió, el procés d’execució de les penes tot just comença, quan una de les característiques de les penes modernes és ser flexibles. Hi ha diverses possibilitats de conversió o de condicionament d'una pena de presó ferma, abans o durant l'execució. La llibertat condicional, creada el 1885, és la mesura de condicionament més antiga, però el seu ús tendeix a enrarrir-se. Consisteix, sota la condició d’un seguiment extra-carcerari i amb el compliment d'una sèrie d'obligacions, en deixar en llibertat un pres que hagi purgat, pel cap baix, la meitat de la seva condemna (dos terços en cas de reincidència) de manera que es fomenti la reinserció progressiva en el si de la societat i que es limiti el risc de recidiva.

D’altres condicionaments, especialment encarats a les penes de curta durada, s’han desenvolupat des de mitjan segle XX per tal d’evitar el “xoc de l’encarcerament” i de contenir la superpoblació carcerària. Així, si no s’ha pronunciat una ordre d’arrest a l’Audiència, qualsevol persona condemnada a una pena de presó ferma inferior a dos anys (un any en cas de recidiva) se la convoca per tal que el mes següent es presenti davant el jutge d’aplicació de les penes per tal de plantejar, o no, la possibilitat d’una col·locació exterior (10% dels casos), d’una semi-lllibertat7 (15%) o posar-li un braçalet electrònic (75%). D’altra banda, quan a algú ja l’han detingut, pot presentar una demanda per beneficiar-se d’aquest tipus de mesures des que la resta de la seva pena sigui inferior a dos anys. Es tracta aleshores d’evitar una “sortida seca”, sense acompanyament, de manera que s’afavoreixi la tornada a la llibertat de manera progressiva i amb garantia.

Centre de semi-lllibertat de Corbeil-Essonnes (font: Wikimedia Commons; autor: Reinhardhauke; llicencia: CC BY-SA 3.0).

Si, des de l’inici, aquests condicionaments són alternatives a l’encarcerament en tant que permeten deixar sortir alguns detinguts de la presó i evitar que n’entrin uns altres, tanmateix provoquen diverses dificultats pràctiques. En primer lloc es pot observar com l’augment de la part de les penes de presó ferma a les condemnes coincideix amb l’extensió del camp d’aplicació dels condicionaments en 2004 i després en 2009. Sembla com si els jutges anticipessin un condicionament eventual, la qual cosa els porta a prendre decisions més severes. També es pot comprendre que l’opinió pública tingui problemes d’acceptar la idea que una pena de presó de diversos mesos pugui executar-se d’una altra manera, en tant que les possibilitats de conversió d’una pena ferma inferior a sis mesos en dies-multa o en treball d’interès general s’afegeixen encara més a la confusió. Finalment, el principal criteri d’atorgament d’un condicionament es basa en el fet de disposar d’una feina o de tenir un projecte professional jutjat com a sòlid, cosa que augmenta l’efecte de les desigualtats penals i socials. Els condemnats que tenen menys recursos (escolars, econòmics, de relació) tenen menys possibilitat que els altres que li condicionin la pena, perquè tendeixen ja a tenir una condemna més severa, especialment perquè tenen menys facilitat de tenir accés a un bon advocat i que generalment els orienten cap a procediments de judici expeditius (Gautron et Retière, 2016; Herpin, 1977).

La continuïtat de les polítiques penitenciàries des de la presó fins a l'entorn obert

No obstant això, limitar-se a la crítica de l'extensió de la xarxa penal i dels aspectes lligats al condicionament de penes no és suficient per tancar el debat. Si aquestes mesures no substitueixen la presó des del punt de vista estadístic, potser la seva posada en pràctica apunta, això no obstant, a una concepció alternativa de la pena? Per al Consell d'Europa, aquestes mesures en entorn obert consisteixen en “una sèrie d'activitats i intervencions que impliquen la supervisió, assessorament i assistència per tal de reinserir socialment l'autor d'infracció a la societat i contribuir a la seguretat col·lectiva”.8 En concret, impliquen per als condemnats haver d'assistir a les convocatòries periòdiques de llur conseller penitenciari d'inserció i de període de prova (llibertat condicional). Se suposa que els consellers, juntament amb diversos socis, han d'implementar un acompanyament amb vocació social i educativa. També s'encarreguen d'assegurar el compliment per part del condemnat d'una sèrie d'obligacions establertes pel jutge, les més comunes de les quals són l'obligació d'anar amb compte, de mantenir o buscar activament una feina, o bé compensar víctimes potencials. L'incompliment d'aquestes condicions o el fet de cometre un nou delicte poden donar lloc a la revocació total o parcial de la mesura, i desembocar en un encarcerament.

Mentre que l'administració de la presó té prop de 27.000 supervisors per 69.000 reclusos, els consellers penitenciaris d'inserció i llibertat condicional no són més de 3.500. D'aquests, un terç treballa en la detenció, i queden uns 2.300 per supervisar les 165.000 persones que hi havia en entorn obert l'1 de juliol de 20169, a les quals cal afegir 11.000 persones portant braçalet electrònic. D'altra banda, el perfil d'aquest personal de sobte va canviar arran d'una reforma de llur estatus portada a terme a mitjan anys 1990; és veritat que la professió ha estat en gran part feminitzada, i abans eren principalment treballadores socials, mentre que ara, els dos terços del personal contractat se'ls demana que tinguin un màster en Dret i no tenen experiència de treball social. A més, recents reformes en la gestió han portat una creixent especialització de llurs missions, i una estandardització dels instruments d'intervenció a costa d'un enfocament relacional.

En aquestes condicions, la vigilància en entorn obert tendeix a limitar-se a la verificació formal del compliment de les obligacions i a l'avaluació prospectiva del riscs de recurrència, en lloc de desenvolupar un veritable treball d'acompanyament i accions de reinserció i col·laboració amb la societat civil i les associacions sòcio-judicials. Tal com estan les coses actualment, tot indica que no hi ha diferència de naturalesa sinó només en grau de coerció, entre la presó i l'entorn obert. En un cas com en l'altre, l'aplicació d'aquestes mesures per part de l'administració de la presó es basa en la combinació de tres lògiques que perduren en el temps: la disciplina, que busca normalitzar les conductes; el control, com a poder que limita i que té com a finalitat circumscriure l'espai i el temps; la responsabilització, que fa de l'acusat el principal garant de l'èxit o el fracàs de la pena a la qual està sotmès.

Conclusió

Tant si es tracta de la imposició de les sancions, de llur possibilitat d'aplicació o bé de llurs condicions d'execució, parlar “d'alternatives a la presó” constitueix, en molts casos, una il·lusió. Per tal de limitar de recórrer a l'empresonament, allò que està veritablement en joc no és pas l'execució de les penes sinó la transformació de les polítiques penals abans de la condemna. À més de la necessitat d'augmentar el pressupost de la justícia i de reservar la presó preventiva per als casos més greus, podem esmentar aquí tres possibilitats principals: despenalitzar certes infraccions; prohibir la imposició d'una pena de presó per a certs delictes; limitar els períodes d'empresonament incorreguts en els altres casos. Lluny de ser mesures de clemència, normatives com aquestes permeten garantir un funcionament de la justícia més eficient per part dels professionals i menys desiguals per als acusats i, per tant, veritablement eficaç.

Bibliografia

  • Gautron V. et Retière J-N. (2016), “La décision judiciaire : jugements pénaux ou jugements sociaux ?”, Mouvements, 88(4), p. 11-18.

  • Herpin N. (1977), “L’application de la loi : deux poids, deux mesures”, Paris, Seuil.

  • De Larminat X. (2014a), “Hors des murs. L’exécution des peines en milieu ouvert”, Paris, PUF.

  • De Larminat X. (2014b), “Un continuum pénal hybride. Discipline, contrôle, responsabilisation”, Champ Pénal, 11 [en línia: http://champpenal.revues.org/8965].

Notes


  1. Reforma portada a terme per la Ministra de Justícia Christiane Taubira del govern socialista de Manuel Valls, sota la presidència de François Hollande (2012-2017) (Nota de l'editor)

  2. L'extensió o expansió de la xarxa penal és una expressió utilitzada quan l'aparició de noves mesures, té com a resultat sancions de delinqüents no sancionats prèviament o un augment de la severitat de les sancions pronunciades en contra d'ells. Si els debats relatius a la reforma penal es cristal·litzen en la creació d'una nova sanció qualificada de "coerció penal", en realitat fa molt de temps que existeix una àmplia gamma de mesures destinades a limitar l'ús de l'empresonament en diferents etapes del procediment penal3. Tanmateix, aquestes mesures s’han anat creant i modificant des de fa més de cinquanta anys per afegits i retocs successius, a discreció del context polític i els diversos fets sense cap visió de conjunt coherent. A ulls de l’opinió pública és tan incomprensible que fins i tot els mateixos jutges se’n veuen compromesos. Més enllà de la complexitat de les categories legals, es poden distingir empíricament quatre tipus de mesures: sancions financeres, sentències de presó, mesures en un entorn obert i, finalment, les mesures d'educació, prohibició o confiscació. 

  3. No discutirem aquí les alternatives a les persecucions (crida a l'ordre, reparació, mediació penal ...) ni les alternatives a la detenció provisional (control judicial, arrest domiciliari sotmès a vigilància electrónica) i ens centrarem exclusivament en la imposició de sancions penals i la seva aplicació. 

  4. L'import de la multa es divideix en el nombre de dies que corresponen a la pena de presó incorreguda en cas de falta de pagament. 

  5. Un de cada cinc casos d’aquestes penes comprenen una part de presó ferma combinada amb una altra mesura (principalment una pròrroga amb una posada a prova). 

  6. Citat en Ministeri de Justícia (2016), Les condemnations en 2015, Sotsdirecció d'Estadística i Estudis. Les reagrupacions per categories les hem fet nosaltres. 

  7. La persona detinguda pot sortir durant el dia per treballar o formar-se lliurament, però ha de tornar cada nit a dormir en una cel·la de detenció. 

  8. Recommendation CM/Rec(2010)1 of the Committee of Ministers to member states on the Council of Europe Probation Rules [en línia]. 

  9. El fet que hi hagi una part important de persones a qui es fa seguiment en entorn obert en relació al nombre de condemnes d'aquest tipus està relacionat amb el fet que es tracte, sovint, de mesures de llarga durada, que s'estenen diversos anys. D'altra banda, aquesta xifra inclou les llibertats condicionals.