menú

Reductio ad Hitlerum

Un jove jueu alemany aconsegueix fugir, amb una dona polonesa, d’un tren que va a Aushwitz. Vagant camp a través per una zona per a ells desconeguda, es troben un grup de la resistència que els porta davant d’un dels seus líders, el qual pregunta d’entrada al jove alemany: “-No deus pas ser jueu, oi?”.

L’escena correspon a la sèrie alemanya Unsere Mütter, Unsere Väter (Hijos del Tercer Reich en castellà). No sabem si es tracta d’un episodi real o bé una invenció dels guionistes —se suposa que la sèrie es basa en la veritable història de quatre joves alemanys entre 1941 i 1945—, però no agafa pas per sorpresa l’antisemitisme d’alguns dels grups de la resistència polonesa. Tampoc no és gens estrany que aquella escena (i un parell més en la mateixa línia) generés una polèmica immensa i ofengués de manera exagerada les autoritats poloneses.1

No va ser, ni de bon tros, l’única polèmica amb què es van trobar els productors d’aquesta sèrie. El debat públic va ser intens i la sèrie va rebre crítiques cruels de gent que els van acusar d’ometre la responsabilitat de “les nostres mares i els nostres pares” (fent referència al títol original de la sèrie) en les atrocitats del nazisme. Una polèmica que, d’altra banda, a Alemanya precisament no és estranya. El 2004 amb l’estrena de Der Untergang (El hundimiento en castellà), l’actuació de Bruno Ganz interpretant Hitler provocà una gran polèmica pels trets humans que conferia al més gran brivall de la història moderna i que generava llàstima en algunes escenes, i fins i tot comprensió entre els espectadors en els tristos i penibles finals de la seva vida.

Però, realment aquesta humanització està malament?

Els nazis esbraven bilis

Fem un breu exercici: oblidem per un moment tot el que sabem del nazisme, de la Segona Guerra Mundial i de l’ascens dels feixismes per Europa i intentem imaginar com era únicament en funció de les pel·lícules, les sèries i les novel·les que hem vist o llegit. Preparats?

Hitler en Iron Sky The Coming Race (© Iron Sky Universe 2017, font).

El més probable és que la imatge que ens vingui al cap sigui digna de ser interpretada per Tim Curry. No cal que ens referim a les pel·lícules de sèrie B —com Iron Sky, The Black Gestapo o Surf Nazis Must Die, algunes de les quals són totalment recomanables, autèntiques obres mestres– o als nazis que persegueixen el Sant Greal a Indiana Jones i l'última croada per trobar-hi nazis que sobreactuen, que esbraven bilis, amb seriosos problemes psicològics i un fanatisme gairebé còmic. Podem trobar-los en produccions amb diversos premis Emmy, com per exemple Hitler: The Rise of Evil (Hitler: el reinado del mal en castellà).

És productiu convertir els nazis en personatges ridículs (com a The producers), dolents de pel·lícula de James Bond i científics bojos (com a Hellboy)? A primer cop d’ull sembla que sí. No es pot negar que s'ha aconseguit convèncer la societat que el nazisme és intrínsecament dolent. La ideologia nacionalsocialista, amb l'alarmant excepció de moviments filofeixistes, com Alba Daurada o Jobbik, s'ha convertit en petites sectes residuals plenes de grupuscles petits, sovint ridículs fins a fregar el còmic2 i enfrontats entre ells pel que es considera o no raça ària.

La conversió dels nazis en figures ridículament malvades ha portat a una absoluta banalització dels seus símbols i la seva ideologia. El nazisme, completament buit de significat s'empra com a sinònim de mal absolut sense més explicació. En aquest sentit, el filòsof i politòleg alemany Leo Strauss va crear el concepte Reductio ad Hitlerum als anys 50. Aquesta expressió, defineix la fal·làcia lògica basada a desqualificar alguna cosa fonamentant-se únicament en què era alguna cosa que agradava a Hitler o que els nazis practicaven: Hitler era A, X és A, llavors X és nazi.

No menges carn? Igual que el Hitler!

La banalització del nazisme i del feixisme va mes allà de la conversió dels feixistes originals en subjectes paròdics; també ha buidat completament de sentit el significat d'aquestes paraules, emprant-les com un insult comú o com una forma de desacreditar una ideologia o moviment social, associant-les artificialment a unes suposades pràctiques feixistes totalment exagerades, descontextualitzades o directament falses.

Potser el concepte mes significatiu, encara que no l'únic, és el de feminazi, insult emprat per moviments i sectors socials contraris al feminisme per definir un suposat feminisme radical basat en l'odi a l'home heterosexual i denunciar una suposada discriminació en les polítiques destinades a la igualtat de gènere.

El concepte feminazi, encunyat pel comentarista dretà Rush Limbaugh el 19923 per denunciar una suposada actitud intolerant en el feminisme militant, segons ell comparable al nazisme, s'ha generalitzat. Avui dia és present i arrelat en la societat i fins i tot s'empra com a forma de distingir un feminisme bo d'un de dolent, que aparentment odia els homes.

No és l'únic moviment al qual s’afegeix el sufix nazi. Si fem cas dels diccionaris de llenguatge urbà hi trobem: veginazis, vegetarians que defensen el seu estil de vida; o grammar nazis, persones que advoquen per un correcte ús del llenguatge. S'ha generalitzat de tal forma que no és estrany veure que en fòrums d'internet s'empra nazi per definir persones que critiquen les diferències entre una pel·lícula i el llibre en el qual està basada, els forats argumentals en una saga o el canvi d'un autor per un altre en una sèrie de còmics. Podem suposar que a Hitler i al seu gabinet de govern els importaven poc aquests assumptes.

Més enllà de la cultura pop, el concepte nazi, i això és mes greu, s'empra amb una gratuïtat absoluta en política. Tant és així que, per exemple, actualment a Catalunya resulta extremament difícil no ser un feixista segons a qui li preguntis. Mentre nombrosos polítics contraris a la independència titllen de feixistes els independentistes,4 molts fòrums i pàgines afins a la independència acusen d'exactament el mateix als contraris.5

Deixant de banda el debat sobre la independència de Catalunya, a l'última dècada a Espanya han estat acusats de nazis persones i grups tan allunyats de la ideologia nacional socialista com el col·lectiu pel dret a l'habitatge PAH6 el polític d'esquerres Pablo Iglesias,7 el grup de rock radical Soziedad Alkoholika8 o l'alcaldessa de Madrid Manuela Carmena.9

Nazi? Quin nazi?

Amb una ocupació tan gratuïta d'un concepte tan greu, podem suposar que el terme s'empraria amb facilitat per definir grups i partits que sí estan políticament prop d'aquest feixisme original de l'Europa d'entre guerres. No obstant això existeix una curiosa reticència a emprar el terme feixista o nazi (que amb tanta facilitat defineix feministes, alcaldesses ecologistes o grups de Rock) per designar una nova extrema dreta de tints xenòfobs i populistes.

Aquesta nova extrema dreta molt poques vegades es cataloga amb aquests termes en la premsa ni en el discurs oficial de governs i grups polítics. Més aviat es fan servir eufemismes ambigus com “populista”, “euroescèptic” o “radical” per referir-se amb molta més freqüència a grups com poden ser el Front Nacional francès, els Veritables Finlandesos o Britain First. De fet, aquests mateixos moviments han optat per allunyar-se de l'estètica i la parafernàlia nazi. En lloc d'atacar obertament a altres “races” adopten un discurs contrari a la immigració descontrolada, relacionant-la amb la delinqüència, busquen un discurs de protecció de la cultura autòctona i assenyalen suposats atacs als principis occidentals per part de persones vingudes d'altres països i altres cultures.

Un dels casos més significatius és el polític català d'extrema dreta Josep Anglada. Exmilitant del partit obertament franquista Fuerza Nueva, Anglada va protagonitzar un autèntic terratrèmol polític a les eleccions municipals de 2011 quan aconseguí, amb el seu partit Plataforma Per Catalunya, 67 regidors a 40 ajuntaments catalans. El partit d'Anglada, encara que no amagava el seu caràcter xenòfob, com demostra el seu vídeo de campanya electoral per aquestes eleccions,10 sí que intentava evitar les relacions directes del seu partit amb el feixisme.

Altres dirigents de l'extrema dreta europea han anat més enllà en aquesta estratègia i fins i tot han comparat altres col·lectius amb el nazisme. El 2010 Marine Le Pen va arribar a comparar les oracions en espais públics de ciutadans musulmans (pràctica que està prohibida a França) amb l'ocupació nazi del país entre 1940 i 1944. També a Holanda el líder de l'ultradretà Partit per la Llibertat, Geert Wilders, va assegurar que l'Islam era “pitjor que el nazisme”.11 Els dos partits van concórrer a les eleccions dels seus respectius països aquest any i tots dos van treure un resultat més que preocupant. Marine Le Pen va arribar a la segona volta de les eleccions presidencials franceses amb un 21,30% dels vots en la primera volta i un 33,9% en la segona i Geert Wilders va rebre un 13,1% del vots i es va consolidar com la segona força política als Països Baixos.

L'estratègia comunicativa d'aquests partits no era nova:12 redirigir el descontentament d'una població assolada en aquell moment per una crisi brutal assenyalant un fals culpable proper13 fàcilment identificable i alertar al mateix temps de l'arribada d'una amenaça invisible que volia acabar amb la forma de vida occidental. Una diferència, en canvi, va resultar fonamental en aquesta estratègia per evitar els paupèrrims resultats d'altres partits d'extrema dreta: lliurar-se de la simbologia pròpia d'aquests moviments minoritaris. Així ho confessava l’Anglada mateix davant d’una càmera oculta.14

Jo no sóc racista, però…

El nou virus de l'extrema dreta ja no només afecta els seus partits, sinó que aconsegueix posar al centre de l'agenda política el seu discurs, i això porta als partits “tradicionals” a formular polítiques properes als seus postulats per evitar una pèrdua de vots per la dreta. El lamentable espectacle de l'expresident francès Sarkozy amb l'expulsió de centenars de gitanos romanesos durant el seu mandat,15 el gran ascens de polítics amb discursos radicals com Fillon o Xavier Garcia Albiol o l'actitud de la Unió Europea pel que fa a la crisi de refugiats són alguns exemples.

Un cas que ha despertat especial alarma en aquests últims mesos és la pujada al poder del president dels Estats Units, Donald Trump, especialment a causa del suport que rep de grups de la denominada Alt-Right nordamericana.16 Entre els qui van donar suport i van col·laborar amb la campanya de Donald Trump no era estrany trobar persones disposades a defensar a mort el seu dret a portar armes, defensors a ultrança de teories conspiratòrias i moviments reaccionaris obertament masclistes o racistes.

No obstant això, no podem oblidar que no són aquests grups, clarament minoritaris, els qui van fer que el president Donald Trump obtingués la victòria. Com bé apuntava Michael Moore mesos abans de la contesa17, el seu discurs que prometia regenerar la indústria i aplicar polítiques proteccionistes per generar ocupació al país va ser molt ben rebut per una classe mitjana empobrida i sense perspectives de millora. Guardant les distàncies, resulta difícil no fer el paral·lelisme amb l'Alemanya de Weimar.

Lamentablement, la deshumanització i la banalització del nazisme ha conduït a la població a deixar d'associar automàticament les ideologies d'extrema dreta amb les funestes conseqüències que aquestes van portar a Europa i al món. Actualment un dirigent de Britain First o del Front National francès pot permetre's perfectament condemnar el nazisme sense que li suposi cap pèrdua de credibilitat entre els seus votants.

Rehumanitzar el monstre

El monstre, aquest que hem ensenyat a témer, aquest que hem convertit en el gran brivall de la història, ha tornat amb una nova màscara i no hem estat capaços d'identificar-lo. Tal vegada perquè els nous nazis no porten camises marrons, no fan la salutació romana i ni tan sols es defineixen ells mateixos com a nazis, però encara així ha arribat i ha crescut com un càncer a Europa mentre nosaltres intentàvem protegir-nos de la poc probable arribada de canalles sobreactuats vestits com si vinguessin d'una sessió de sadomasoquisme o d’inadaptats socials amb botes altes i d'intel·ligència baixa.

Il·lustració per Klifton Kleinmann.

És per això que es fa necessària la humanització del monstre. Hem d'estudiar l'ascens dels feixismes a Europa per entendre com va ser possible que arribessin al poder. Es fa necessari, gairebé urgent, entendre què va conduir milions d'alemanys a considerar Hitler una opció electoral legítima per poder arribar a comprendre com és possible que tan poca gent veiés venir al major vilà de la història al seu país mateix.

I quan ho fem, potser acabem descobrint que el monstre és més a prop que no ens pensem.

Notes